Només son passes

Un relat de: ITACA

Passes esborrades es reflexen en aquest camí
s'acumulen penes barallades amb somriures
que demanen poder tornar
a un món on no siguesin discriminades.
Hi ha moments en els quals no sas que fer , i t'amuina
el tindre que esperar aquella llum que et fagi avançar.
Son només passes les que cambiaran aquets dies d'amargó
son aquets ulls els que m'omplen d'alegría i dolor.
Una olor s'apropa esmiculante
l'amor que podies sentir per la gent
una mirada t'empenta per un penya segat ,
els ulls et fan mirar records aburrits.
¡Però digues prou!
Avui la mar es fa forta
per sentir els batecs del teu cor ,
avui les onades de la platja t'abraçaran
i et summergiran en un pas nou.



Comentaris

  • Passes[Ofensiu]
    George Brown | 30-03-2005

    Només passes... passes per avançar i no pas per retrocedir, passes per trobar un ritme ferm que ens duguin més enllà, passes... passes... passes...
    No ens hem d'aturar, hem de tirar endavant... passes per allunyar-nos de qualsevol penya-segat, passes per acostar-nos a la gent i sentir el seu amor... passes per viure!
    Un poema per fer veure que tot té solució. Comences mostrant pors, dubtes, preocupacions i fins i tot un punt de desesperació...'Però digues prou!'... reacciona, viu! no ens podem quedar en la tristor, hem de dir prou, agafar un altre camí i ser feliços.

    (he de dir que hi he tret dues lectures d'aquest poema, una (la que he intentat explicar) plena d'esperança, passes per buscar un nou futur... però una altre una mica més pessimista, que m'estimo més guardar-me-la, només desitjo que el que has volgut transmetre hagi estat aquesta primera, sinó, em sabria molt greu)

    una abraçada,
    Jordi.

l´Autor

Foto de perfil de ITACA

ITACA

122 Relats

334 Comentaris

142313 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:


Itaca, petita Itaca

que lliures els camins

amb la sensibilitat

a frec de pell.

Que et corprenen instants

i et solquen la teva ànima

ja que ets tota emoció

i la teva veu clama

ajut per a comprendre

el patiment i el dolor

que et deixen amb la solitud

en el camí.

Aprendràs a viure

i et desitjo des del blau

que aquesta sensibilitat

que portes amarada al cor

no la perdis per res

durant la teva caminada.

Que no et posis cuirasses

que acceptis el patiment

com a llisó

sense repartir cap culpa

i esbrinar des de tu

a on t'equivocares.

Un dia potser ens separarem

del lloc on ara

tenim espai comú:

Et quedarà el poema

que et guarirà els instants

on no comprenguis res,

et portarà al moment

i et recordarà fidelment

quan d'aquell en sortires.

Això és el que he pretès

transformar els mots

en un record

perquè els dies de maror

i de temporal

trobis recer a una illa

que has assumit de nom.

(Josep Bonnín segura) gràcies.