Només a vegades torno a veure aquell somriure

Només algunes vegades em sembla veure un reflexe d'aquell Amor viscut fa tants anys enrere, on els secrets es convertien en preguntes ,on les preguntes es convertien en Amors. Hi va haver un temps on els castells enderrocats construïen muralles per combatre una força mai vençuda . Per els carrers circulaven mirades tímides esperant d'altres que no ho eren tant.
Per ami era un plaer poder-te observar , mes d'una vegada vam coincidir a la plaça del
poble , més d'un cop et vaig seguir per la muntanya , mesurant cada pas i cada moviment que feia el teu cos . Només algunes vegades et giraves i buscaves d'on venien els sorolls entre les herbes salvatges , mai vaig ser cuidadosa , al final sempre macaves pescant encara que mai em vas donar el torn per argumentar-me , ara penso que es normal que no ho fessis es veia d'una hora lluny . Les campanes del poble començaven a sonar , era l'hora del pregó , festes i més festes disfressaven i embruixaven al poblat de somriures .
Començaven primer els de la orquestra del poble veí , eren força dolents , però mai ningú va gosar de dir-ho en públic , esperaven les festes amb nerviosisme cada any , ara no podien criticar els seus desitjós complerts.
El jovent del poble corríem amb els nostres vestidets blancs , quin goig fèiem , totes
impacient esperàvem l'hora del somriure . Os preguntareu que era l'hora del somriure ,
doncs be , era un aconteixement antic on hi participaven els joves , anaven nois i noies a
la plaça , la música començava i tenies que estar alerta del somriure d'algun jove , o al
contrari , encara que el cas mes quotidià cada any , era el pas del noi cap a la noieta.
Totes les noies eren emocionades , quan el noi dels seus somnis els dedicava aquell
somriure tan somiat. A vegades , només a vegades la festa per alguns i algunes es torçava i rebien somriures de persones no estimades , llavors marxaven cap a casa desil·lusionats , lo curiós es que tan elles com ells , anaven amb ànims positius , elles deien : ja voras com en Ricard em somriurà aquesta tarda , ho he somiat tota la setmana , i n'estic convençuda del tot , es una premonició. Al final aquesta noia es va anar algo decepcionada al llit aquella nit , no va ser en Ricard qui li va dedicar el somriure , si no el fill del carnisser en Pol, un noi no gaire bufó enamorat desde la infantesa d'ella.
Jo vaig baixar sola a la plaça , no tenia perduda el camí , allà on es dirigien la majoria
de gentada jove del poble , era el camí que conduïa a la plaça.
La tarda no deia gaire al nostre favor , uns nuvolets dolents va començar a vestir-se de dol espatllant el primer encant de la tarda nit.
Jo com casi totes portava un vestit blanc lluent sense mànigues , el cabell vaig preferir
lluir-lo tal i com era i es , llarg de color castany claret , al caminar el cabell es movia
al so de la música que provenia de la plaça major.
Per fi vaig arribar-hi , era tota lluïda amb banderetes de colors , semblava Sant Juan més
be , les noies eren a un lloc i els nois al altre , tots ens miràvem amb mirades tímides
mostrant tendresa , la orquestra va començar a sonar i tots vam començar a ballar .
La tarda era fosca hi anava passant ràpidament per a mi , cada vegada hi havien menys
persones , i jo em vaig començar a entristir perquè no veia al meu aventurer , encara
tenia el consol de que la festa no acabaria fins 4 hores més tard a no ser que una nevada
insuportable vestís la plaça de neu.
Aquesta vegada no va ser la neu , si no la pluja , el vestit dels núvols pintat de dol va
començar a desfer-se , el sol aquella tarda es va comportar de manera mandrosa , ja que
no va sortir.
Quant les gotes vam començar a caure com agulles fredes , vaig deprimir-me , ja no tenia possibilitats de cap somriure.
Tots els que hi érem vam començar a corre com bojos , queia un diluvi increïble , lo mes
temut per aquella data tan especial per tots.
Tots corríem , ens empentàvem , no se perquè la gent cridava , alguns relliscaven pel terra humit, i jo ja no s'havia cap a on anar , era impossible la gentada no deixava donar cap pas així que vaig seguir corrent com bonament podia , jo depressa corria encara que només pensava en la mala sort que tenia , de cop i volta vaig xocar per culpa de la meva poca atenció amb algú , era un noi que estava d'esquenes ami , es va girar corrents , les gotes relliscaven per la seva cara com per la meva , era ell.
Vam quedar quiets dintre d'un parany on tots corrien per resguardar-se de la pluja , ens
movien però això no impedia que nosaltres ens siguesim mirant fixament als ulls.
De cop i volta vam reaccionar els dos , ell amb un gest amable a la cara anomenat somriure va complir el somni desitjat.
Llavors altre cop les muralles del castell del poble van tornar a demostrar que podien reconstruir preguntes empentades de secrets màgics gràcies al sentiment viscut per tots dos anomenat amor.