Nocturne in g minor de Chopin

Després de morta durant uns minuts, m'agradaria que sonés el nocturn en g minor de Chopin. No sé si dir que en la cerimònia de comiat, bé sí suposo que és això el que vull dir. Voldria que fos en representació d'un resum de la meva vida. Per tot el que va poder ser i el que finalment va ser, per la pau que conté, pel patiment reiterat que vaig sentir. Perquè arriba un punt que ja no importa res. Perquè en aquesta vida hi ha situacions que mai van ser possibles. Perquè sempre vaig volgué continuar caminant i no perdre mai l'esperança de mirar el cel blau i sentir-me acompanyada mentrestant per la serenitat dels camps de civada modulats pel vent.
I pels records dels meus animals, ara pensava en els meus gats, tot i que en el meu cor també restarà un bon record pel meu gos Sort. En Seny i en Rauxa s'estimen tant que si poguessin un s'encarregaria de fer complir els desitjos de l'altre quan un mori. I jo encara no tinc ningú que ho vulgui fer. Tot i que potser, sí, potser quan ens morim tot donarà igual. Què importaran els desitjos un cop morts si en vida ningú no ens ha acompanyat? Sí, potser millor no pensar en res d'això i anar fent. Millor viure les encara moltes petites situacions meravelloses que ens oferirà la vida. Potser el veí o la veïna, llegirà la nostra nota sobre la taula, la que haurem deixat abans de morir amb aquest desig, i potser tot i no conèixer-nos de res o segur que no en profunditat, vés a saber on viuré aleshores, serà ell o ella qui farà el paper d'allò que hem anat buscant durant tota la vida; un confident, algú que es solidaritzi amb les nostres petites il·lusions. Anirà a la biblioteca, prendrà el cd prestat i ens farà feliços. I no sé perquè penso que no sé l'única que voldrà aquesta mena de desitjos, per això de cop he començat a parlar en plural, però no podria dir el mateix sobre si seré l'única que no el veurà satisfet com altre gent. I per començar a practicar, sí, ara ja, potser aquesta confessió me la quedo jo, potser és veritat que no em cal cercar cap confident pel futur ni pel present, en els moments desesperats, amb la superpoblació que hi ha sempre hi haurà algú a prop. Desitjo ser afortunada i que sigui algú afí. Doncs sí, avui tot quedarà entre el meu petit monstre d'ordinador i jo . Pobre! Segur que acabarà a la deixalleria amb tots els meus pensaments. I ara que hi penso! Deu ser estrany buscar algú per tal que faci aquesta mena de coses, no? Per si de cas, escoltaré molt aquesta melodia en vida.