No tancaran la meva vida

S'obre la porta del ‘cuarto' i el veig entrar. Està més prim, però té la mateixa mirada de sempre, la mirada que em va fer enamorar. La porta es tanca darrera seu i ell esbossa un somriure tendre i càlid. La veritat és que la nostra habitacioneta està feta un fàstic. Ell seu a l'estret llit, al meu costat, sense reparar en aquest detall, em diu: "Hola ‘cari'!" i em plantufa un petó als morros. Després ens quedem una estona, res, cinc segons, mirant-nos als ulls i fent manetes. Els seus ullets, petits i negres, com dues olivetes mortes, em tornen la mateixa mirada de quan érem ‘nòvios'. Tot i la incomoditat de la nostra cambra ell em reconforta abraçant-me i fent-me pensar que vindran temps més bons.

"Com t'ha anat la feina" li pregunto amb natural interès. "Molt rebé. No me'n falta per sort. Què fan els nens? Ja són a dormir? Han sopat bé?" m'interroga amb amor mentre m'acarona la galta. "Estan bé. Troben a faltar no veure't més." "La feina, ja se sap. El cap de setmana que ve els portarem a l'hamburgueseria. S'ho passaran de meravella."

Dit això, com si tinguéssim la sensació d'estar perdent el temps, en Claudi em comença a despullar. Ho fa ràpida però no apressuradament, petonejant cada tros de la meva pell que queda al descobert. Jo el corresponc igualment però amb un xic més de celeritat, estic frisosa. I tota aquesta ànsia la hi encomano al meu home que una mica més m'esquinça les calçetes al collir-les amb les dents. És llavors quan, totalment nus a sobre el jaç, em dóna un bes calent i humit que perllonga fins a treure'l de la meva boca, passejar-lo pel meu coll, marejar-lo entre els meus pits i untar-lo com mantega pel meu ventre, per acabar dipositant-lo dintre del meu sexe.

Aquest vespre hem fet l'amor com només ho havíem fet quan érem ‘nòvios'. Amb la mateixa sensació de furtivitat, amb la mateixa boja entrega. Com quan les meves amigues em deien que anava massa de pressa i com quan els meus pares insistien en que aquell noi no em convenia. Es van disgustar molt quan em vaig quedar embarassada i ens vam haver de casar a corre-cuita. Sense pis, sense treball estable. Ningú no donava un ‘duro' per nosaltres. Però jo no vaig dubtar mai del meu Claudi, i ara som una família amb dues criatures que, potser, no veuen gaire al seu pare.

En Claudi s'incorpora, i al mateix temps que juga amb els rínxols dels meus cabells, busca quelcom a la butxaca dels pantalons. En treu un paquet de tabac i s'encén una cigarreta. No sabia que hagués tornat a fumar.

De sobte sentim com piquen a la porta metàl·lica i com criden "Ja és l'hora!" des de l'altra banda. Ens vestim, resignats, i rebo un altre petó el meu home. Em diu: "Porta els nens el dissabte que ve." Mentre se'l enduen.

Surto al carrer deixant darrera la presó Model. Hi poden tenir tancat al meu Claudi, poden haver-me'l pres, però no em prendran la meva vida familiar. Perquè si avui, com tantes altre vegades, em convertit el nostre ‘vis-a-vis' en una nit normal en parella; aquest i tots els demés caps de setmana, farem de la visita familiar una excursió al ‘McDonald's', amb patates fregides i tot. Potser la resta de famílies dels presos ens mirin estranyats, ens prenguin per bojos, però ells no hauran mantingut la seva vida tan intacta com la nostra.