NO T´ATURIS MÉS

Un relat de: MariaM
El títol, no és pas una ordre per a ningú en concret, que no sigui jo mateixa. Escriure-ho aquí em compromet i, a més, m’empeny a continuar. No he escrit res des de la jornada de Sant Jordi. Diada a recordar perquè, enguany, fou una conxorxa d’elements.
El dia abans estava il·lusionada, més aviat com una cabra feliç i contenta. Tenia el meu primer llibre, la meva primera criatureta literària, es diu “Exercici de Vida” i el presentava a la paradeta de l’Associació; enguany, no especialment ben situada, al final del Pg. Lluís Companys.
Els més matiners dels nostres, hi foren des d’abans de les vuit, i jo a les vuit tocades. Vam enllestir i la parada feia goig. Tot just d’haver mostrat la satisfacció contemplant els llibres i l´ordre entre ells, començà l’esclat. Primer, el de vent, que amenaçava amb endur-se’n tot el parament i ho anava fent. Foren els primers embats que a córrer-cuita, els que hi érem, vam lluitar i aconseguir, que les destrosses fossin les mínimes. Després del vent arribà la pluja, que anàvem enxiquint i reduint d’allà on s’acumulava.
El que més ens sobtà fou la calamarsa! Les parades del voltant ja els volava el tendal; hi havia trencadissa per tot i, prop de les quatre de la tarda, també nosaltres, capitanejades per la dona experta i amb seny, que és la Montse A., vam plegar a contracor, sota el vent i entre els flocs de neu. Molt bonic tot plegat.
Fins aquí, una petita crònica del que fou la nostra volguda diada que certament, no té res a veure amb el títol; tot arribarà.
Des d’aquell dia assenyalat, no havia escrit més. L’aturada no em fa feliç i jo, com la majoria de mortals, la cerco, la felicitat. I, d’aquí el títol “No t’aturis més”. Després de la calamarsa, circumstàncies vàries i crisis literàries, sovintejades, segueixo l’ordre i continuo esperonada.
Penso que vist el vist que hi ha, la nostra closca no està per tirar coets, però. Tampoc m’agrada parlar per fer plorar; a vegades se me’n va la mà.
A l’aturada podem donar-li bona vida; la paraula té diversos usos i accepcions, Ens pot precipitar a l’abisme o enlairar-nos fins els núvols. D’això va el relat; de positivisme i que la llevantada empenti cap amunt.
Sortosament, tinc amb qui conversar, inclús quan penso en veu alta m’escolta; com fa uns dies en plena crisi, o com ara, que s’ha apropat a mi i tot ha estat fàcil. No hem deixat espai entre el dos i hem respirat gairebé a l’uníson. Els deixem fer. Tot tantejant, entre tendresa i passió, els cossos s’han reconegut i prenen la iniciativa.
Els sentits i sentiments, tenen memòria, un cúmul, i saben què i com fer per continuar vius. Els cossos es demanen, l’un a l’altre, i en concordança s’exigeixen “no t’aturis més”. I no ens aturem.
El títol que se m’aparegué després de tant esperar, ha estat el detonant per arrancar altra vegada i continuar amb els meus relats. Amb la literatura i el plaer. En ambdós casos, és indispensable la creativitat, i una i l’altre s’han de cultivar. És el que intento fer, també, amb els relats.
Aquest, acaba aquí. Disculpeu si té més de catarsi que de relat.

Comentaris

  • Catarsi...[Ofensiu]
    Prou bé | 25-07-2022

    ...necessària pel que dius! I està molt bé que no t'aturis més!

    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: