No som res, ni som ningú

No som res, ni som ningú.
Tot el que som és pols en el vent, ho diu la cançó.
Som formigues que no donen mai la volta al món.
Som humans que no viatgen més enllà de la Via Làctia.

No som res, ni som ningú.
Som menys pesats que la palla en un món de pallers,
i menys sonors que el cant d’un rossinyol.
Passem més desapercebuts que l’asteroide que travessa l’atmosfera,
i, més inadvertits que quan tu i jo ens creuem pel carrer.

No som res, ni som ningú.
Ni tan sols som més oportuns que la brisa de primavera,
quan una pedreta se’m fica a la sola de la vamba,
mentre cauen unes fulles de conífera en el parc,
al temps que un senyor mira la televisió
i l’home del temps mira a la càmera per advertir-nos de pluja.

No som res, ben mirat.
No som, ni molt menys, ningú... A la vista de l’ocell que creua els cels.
Som borrims de neu un dia d’estiu a les muntanyes.
Som degotalls en una cova inexplorada per la humanitat.
Som gotes de pluja sobre el desert.
Som grans de sorra en l’oceà.
Plàncton a l’estratosfera.
Huracans sota terra.
Tempestes solars en el gegant l’heli.
Terratrèmols a Júpiter.
Tsunamis a Mart.

No som ben bé res.
Som allò que no hi ha.
Som intel•ligents, constructius i destructius... En la mateixa proporció.
Però res, ni ningú és més intel•ligent que nosaltres.
Ningú és res, però tothom és molta gent.
Tothom és massa concepte... Per tan poc poema!
Ningú és massa escadusser... Per tanta gosadia!

No som ben bé ningú.
I prou que no em canso de repetir-ho:
Al meu amic, Joan, i a mi mateix.
Amb això som ben pocs.
Ben mirat no som ningú...
I tampoc som res.
Perquè tan poc que som, que som ben bé insignificants.
Demaneu-li als quàsars... Què en pensen ells del nostre planeta?

No som ben bé res, ni ben bé ningú.
Malgrat l’Stephen Hawking ens vulgui dur a la ment de Déu.
I el bosó de Higgs sigui titllada de: “la partícula de Déu”.
No hi ha ni Déu que entengui que no som res.
Que no som, ni allò que aparentem,
ni tan sols allò que pretenem ser.
Sinó que som la veracitat de dir que som ben bé poc.
Poc ja és Deú n’hi dó.
Però Déu n’hi dóna o no n’hi dóna de significat a la vida?
Déu no dóna res perquè és un fantasma,
un invent de les religions,
que es fonamenten en dogmes sociològics de grups humans.

No som res, ni tampoc ningú.
Malgrat el que diguin, som ben irrisoris.
Malgrat les atribucions místiques d’uns i altres.
Malgrat les ànimes errants, no som ningú.
Som tan poc, que som imperceptibles.
Som tan insignificants!
Som tan inaudits!
Som tan imberbes!
Som tan mediocres!
Som tan matussers!
Som, ben bé, pols en el vent, com diu la cançó.

No som res, ni som ningú. Però... ben bé no fem res?
Sí, fem allò que podem atribuir a l’efecte papallona.
Aquell efecte que ens diu que:
“L’aleteig d’una papallona a la selva
pot causar un terratrèmol a l’altra punta del món”.
Només que hi afegiria un altre exemple,
sols que un tant més romàntic:
“Un home i una dona que fan l’amor a les fosques en una habitació a Shangai
pot causar l’èxit d’un cantant en un concert multitudinari a París”.
Us recomano seguir amb exemples,
Sempre que siguin positius, afirmatius o assertius.

No som res, però res de res.
Som tan poc, que som menys que el concepte que tenim de nosaltres mateixos.
No és infravalorar-se, no és subestimar-se.
Tampoc sobrevalorar-se ni sobreestimar-se és massa bo.
El nostre orgull ens impedeix veure’ns insignificants.
Necessitem emocions que ens permetin decidir.
Sentir-nos importants, vanagloriats, escollits.
L’estimació que ens tenim és grandiloqüent, magnànima, extraordinària.
Estimem més a algú que a nosaltres mateixos?
Prova de com d’insignificants som.

Som ben bé poc i som ben bé prou.
Som més que quelcom que salta i brinca.
Quelcom més que canta i balla.
Quelcom més que juga i aprèn.
Quelcom més que tots aquests verbs que practiquem.
No obstant, fem quelcom més que tots els verbs que tenim?
I som quelcom més que tots els verbs estàtics dels que disposem?
Som tan ignorants encara?
A picar pedra, nois i noies, a picar pedra!

Som quelcom i som tothom.
Som, bonica paraula, quelcom.
Qualque cosa, alguna cosa.
Quelcom que es manifesta amb tota la seva màxima expressió.
Amb tota la seva càrrega vital.
I amb tot el sentir i dissentir de l’emotivitat humana.
Som tothom també, perquè ens és comuna l’espècie
i alguns sentiments nostrats i pensaments fugissers.
o algunes idees pròfugues, pròdigues, prominents o prosòdiques,
filles del Déu de l’amor i dels Sants que ens protegeixen.

Ho som tot i som tots.
Seria magnífic i extraordinari.
Un kumbayà amb tota la humanitat.
Una germandat innombrable.
Una fraternitat inimaginable.
El somni de l’ “Imagine” de Lennon realitzat.
Un amor que ens abraça, un a un, vers els confins de l’univers.
En la unió de l’esperit, el cos i la ment vers els nostres iguals.
En la fusió dels nostres sentits amb el denominador comú de la humanitat.

I, amb això, em donaria per satisfet.