No som de pedra

Pensaves que no ho faria, eh? No, segur que ni se't passava pel cap. Estaves convençut de que em coneixies a la perfecció: sempre amb el cap cot, empassant-me les paraules que no varen sortir mai de la meva gola, donant-te la raó quan no la tenies...però que podia fer? No volia arriscar-me a perdre la feina. Per això vaig aguantar-te a tu i les teves absurdes ordres. Fins avui havia mantingut les formes, havia respirat per asserenar-me quan el cos em demanava que t'ataqués i que no parés fins a matar-te. Fins avui...

I ara jeus en aquesta ridícula posició, amb el cos mig recolzat en la teva cadira de despatx i les cames arrossegant per terra. Amb la corbata descol·locada, les ulleres amb una lent sobre la boca i l'altra fregant el pòmul. Tens encara els ulls desorbitats, amb la sorpresa del que no s'espera una reacció desmesurada, amb el pànic encara dibuixat en les teves nines, amb la incredulitat del que no tenia la més remota idea de que avui hauria de lluitar per salvar la seva vida.

Però no te'n has sortit, ja ho veus. No sé que m'ha passat encara. Segurament un psiquiatra diria que ha estat una alienació mental transitòria. És molt possible perquè no era jo si no un animal sanguinari el que ha saltat sobre tu i t'ha estrangulat amb les seves mateixes mans. En aquests pocs segons, potser un minut, he sentit com el meu jo fugia per donar pas a la fera, al salvatge, un retorn a la nit dels temps, a l'home primitiu que havia de matar per menjar i per salvar la seva vida.

Sempre m'has portat problemes, sempre tocant allò que no sona, ordenant-me les feines més rutinàries, les més humiliants. Però ara que ja ets mort, que no m'emprenyaràs més, encara suposes un problema més gros per a mi. Algú ho haurà sentit? No, la porta estava tancada. En aquest pis no hi havia ningú més. Ara la qüestió és com fer desaparèixer el teu cadàver. No serà gens fàcil en mig d'una oficina... Ha estat la meva ment trasbalsada o realment ha sortit una ganyota de satisfacció de la teva boca crispada?
I