NO SE RESPONDRE

M’ho va dir un pardal i ja se sap els pardals tenen un seny petit.
 Els humans solen dir tens seny de pardal!
 Jo soc una òliba i amb  totes les coses que veig i sento m'hi solc fixar molt i estudiar , fins que ho dono per sabut.
Més avui si, el pardal tenia raó.
 A l'aire se sentia una flaire de tragèdia que feia temps no havia sentit.
 La vaig olorar un dia d’octubre de fa alguns anys ,quan el cavall del veí , va estimbar-se per un barranc, es va espantar amb un soroll fort, que algú va atribuir a un tro, es va estimbar molt a prop del pont.
 L’aire portava la mateixa ferum de mort, no em digueu com és, però és com una olor de tristesa  que porta l´aire.
M’he atansat a la masia i per la finestra he vist la tragèdia.
Una noia molt jove jeia a terra morta , la sang se li escolava pel cos. No era una mort natural, es veia la sang que li brollava per un tret d’escopeta de caça.
Prop d'ella un xicot jove també mort, d’un tret al cap. El cervell es veia fet a bocins escampat per les rajoles de la cuina.
La noia tenia un escampall de patates davant seu, i una trencadissa d´un plast, devia pelar patates.
El xicot era jove i portava pantalons de pana i un jersei de llana, era un dia de tardor, no feia sol i semblava pels núvols que hi havia al cel, que volia ploure.
Tot era quietud i tot tant trist, les òlibes no plorem, mes dins el meu cor es va fer com una tristesa tan fonda, que no he pogut traure’m de sobre. Sols tinc una pregunta.
 Per què tot plegat?. I creieu-me no sé respondre el perquè.