No oblido

Sempre havia pensat que saber oblidar era positiu.El dia que vaig comprendre que no oblidar era valorar-me, vaig aprendre a estimar-me molt més i millor que persones que em semblava que m'estimaven.
M'agraden les teves paraules fortes, contundents, sense contemplacions i clares.Estàves dolgut i no has de deixar de mostar-ho. No et quedis mai els sentiments a dins, ni els bons ni els no tan bons. Extreure-los ni que sigui en forma de paraules.
Em sento identificat en tot un conjunt de sensacions que dec haver viscut en algun moment.Les males experiències ens enforteixen, i amb el temps sí que és veritat que aprenem a perdonar-les. Som humans i hem de ser-ho sempre, però hi ha sensacions amargues que el nostre cor no pot oblidar ni ha de fer-ho.Espero que aprenguéssis d'aquesta experiència. Espero que hagis acabat trobant una nova llum, una nova il·lusió, una nova font d''inspiració i una nova manera de dedicar paraules,I sobretot, una millor destinatària per tot allò que saps comunicar. Felicitats!

...queden les brases de l'amor...costa apagar-les. Els sentimients contradictoris, oblidar, el reconcor. però encada queda aquella estima... costa però es supera.
Una abrçada

Els dos sentiments es troben en el poema, es cruen, i es manifesten a cada vers. No hi hauria dolor si probanblement no hi hagués un amor tant intens, però tot i sent-t'hi, cal deixar sortir les emocions que ens han ferit. Cal temps, cal un procés que permeti estovar la força i la ràbia. Després, a poc a poc, tot es va situant on ha de ser, i el record minimitza els moments foscos i engrandeix aquells que ens fan somriure.
Un poema bell en la seva creusa, sincer, on s'hi aboca el cor.
Una abraçada

tan bella al final. Ja diuen que de l´amor a l´odi només hi ha un pas...
Et felicito, m´ha agradat.

les que escrius en este relat. Sempre he pensat que val més que algú et diga obertament que pensa de tu i si hi tens res a fer amb ella que no que vaja marejant la perdiu amb ambiguitats, anades i tornades. I si, damunt, ereu parella, més encara. La sinceritat per damunt de tot.

Miraré de llegir-te més, doncs t'acabe de descobrir.

Ens veiem a RC!

Tal com tu dius en la introducció, els versos resulten contundents.
I a més a més, sincers.
En llegir-los, tinc la sensació de què els teus dits han anat depressa, molt i molt, i que han escrit el que els dictava el cor més que la raó, que només ha pogut colar un intent de consol: "el temps tot ho cura".
Els sentiments, doncs, han parlat a raig fet, sense gaires impossicions, com una necessitat imperiosa.
Jo he fet servir alguna expressió semblant a la teva en Antítesi i per això crec que puc entendre l'emoció de fons.

T'envio una abraçada per celebrar la coincidència.
Unaquimera

...les teves paraules mostren ràbia, però per bé, et desitjo que sàpigues perdonar i deixis d'odiar, doncs són sentiments que probablement a qui més mal fan és a qui els sent! Diuen que perdonar és de savis. No oblidis, però perdona sempre! I sí, el temps tot ho cura, tot!

Una abraçada!

no tinc paraules..
aquest poema.. uf..
em sento molt identificada
és com si algú s'hagués ficat dins la meva pell i l'hagués escrit de la forma més bella possible

és fantàstic, de debò

enhorabona!
un petonàs!

Que de l'amor a l'odi hi ha un pas, fins hi tot en el teu vers si denota un odi profund, però una estimació molt fortam que fa mal.