NO ME N’ADONAVA

Un relat de: MariaM
La tenia davant meu, l’una i, més a prop, al meu costat, l’altra. Estaven molt pendents de mi, de les meves paraules i del to en què les deia, tot i que jo parlava poc; no en tenia massa ganes, certament. Elles, però, no suportaven el silenci i anaven dient la seva, amb tota la bona fe, és clar, i per tal d’ajudar-me.
Vaig notar que no paraven de repetir un mot que els servia per fer un recull dels capgiraments i peripècies viscudes, de manera que ja em començava a cansar de sentir-lo. Per exemple, allò del segrest psicològic “va passar”. Allò del meu primer Nadal de casada, sola, a casa, menjant tramussos, “va passar”. Allò d’estendre calçotets i samarretes i un fotimer de mitjons, per tal de simular que el marit era a casa, una presència inexistent, “va passar”.
I vaig constatar la seva errada. Com si tots aquests esdeveniments confusos, que de fet semblaven impossibles, s’haguessin desenvolupat successivament, tots de cop i no en qüestió de minuts, hores, dies i setmanes fins gairebé sis anys de solitud, oculta i silenciada.
En un moment determinat van callar, i al cap d’una estona de silenci, una estona breu, l’amiga més propera, també en la distància, em va preguntar: “I quins plans tens pel futur?” Em vaig quedar una mica sorpresa. Talment, com si m’haguessin clavat una plantofada en ple rostre. Avui dia, però, crec que la plantofada li donaria jo.
Era la primera vegada que feia la confidència, respecte la meva situació de “separada”. Sense plantofades, en cap sentit, vaig contestar a la seva pregunta que encara no hi havia pensat.
L’altra amiga, atenta a la situació, em va dir “has d’oblidar tantes hores d’espera, tants horrors”. Cada cop més sorpresa li vaig preguntar per què. “Perquè puguis viure lliurement; amb aquesta càrrega no es pot començar una nova vida”.
Jo no acabava d’entendre com podien pretendre que fes el que en aquells moments era impossible de fer; que el que havia passat, ja havia passat i que jo no podia donar ordres a la meva memòria. Hi ha un temps per a cada cosa.
Havia estimat. No considerava la meva vida com un fracàs. “A més a més” vaig afegir, “jo no me n’adonava”.
A partir d’aleshores, “en la nova vida”, he estat en el món amb els ulls ben oberts, adonant-me’n del que passa i vivint-ho. És el que cal. És el que toca.

Comentaris

  • Plantofada.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 17-10-2019 | Valoració: 10

    Unes vivències molt ben viscudes, on no saps com plantejar-te el futur. Pren cura amb la plantofada que volies donar a les teues amigues. Realment és així, hi ha un temps per a cada ocasió i s'ha de saber acogir-lo. Cal viure en la vida amb els ulls mirant pel present i el futur.
    Ho relates molt bé i amb molta sencillesa tota la trama, que m'ha agradat.
    Una abraçada...
    Perla de vellut