No hauran més roses ni espines.

Tres anys desprès de la revolta que va portar al poder al president Soler, Miguel Hernández es sentia defraudat. Caminava cap cot per la cambra on guardava els seus llibres i informes, sense saber que havia canviat: el món o ell. Per Hernández, va ser quelcom més que la lluita en favor d'un poble oprimit, més que l'enfrontament a una societat corrupta. Tots els seus amics ho creien així, i el president també. Llavors, què havia fallat? Perquè no gaudien de la llibertat i el benestar que cobejaven? El president no havia mentit, seguia esgrimint les mateixes raons que va fer servir durant la revolta. Potser era ell qui havia canviat, doncs els ideals semblaven els mateixos, tant plens de bona voluntat com un vampir ple de la sang de les seves víctimes. No, no era just pensant així. Les idees seguien allà, tal i com les varen somiar, però… ja no quedaven quimeres a les que agafar-se, tant sols la veritat trista i cruel del país en que havien escollit viure.

- El govern d'una república mai podrà guanyar - li havia dit Heriberto Paz - degut a la inconsistència dels seus fets.

Van mantenir aquella conversa en la terrassa d'un bar, mesos abans de la revolució, quan ell no estava segur del que creia (ho tenia tot anotat en algun lloc, potser podria trobar-lo).

Aquella mateixa tarda van presentar-li a Soler. Era un home enèrgic, disposat a passar a la lluita en qualsevol moment si podia alliberar al poble d'un govern dictatorial que s'amagava darrera el teatre de la democràcia.

Soler li va demanar que l'ajudés. Va dir-li que necessitava d'un periodista de renom per fer-se escoltar pel poble i per la resta de països. Hernández va excusar-se dient que necessitava temps per pensar, però no hi havia res que pensar: van reclutar-lo, com a tants altres, per a una revolució que no havia començat.

Durant els anys d'universitat, Hernández també havia corregut davant de la policia sense saber del cert perquè. Van omplir-li el cap amb paraules que culpaven a la policia de ser els repressors de la llibertat, el causants de la por en la gent i de tots els mals de la societat. Per això, els escridassava i corria carrer avall. Durant la revolta va ser diferent, doncs eren ells qui corrien perseguits per la gent que ell, Miguel Hernández, els hi llançava des de darrera de la màquina d'escriure a la seva oficina.

Molts amics havien mort durant la revolta. Com Octavio Quiroga, que va finir entre els seus braços, amb un pulmó destrossat per una bala, mentre murmurava: "Mai perdis l'esperança, mai". O com Pedro Sánchez, Juan Minguez, Elena Pàmies, el pare Constantino Yagüe i tants altres que se li feia difícil recordar. El seu sacrifici era important, els seus noms passarien a la historia com els herois que van aconseguir instaurar un govern on tots eren iguals, amb un president encarregat de que així fos.

Sovint pensava que tenien raó: tots eren iguals… iguals en la mort, tant el que caminaven com els que jeien dos metres sota terra.


Havia deixat de caminar, mirava el carrer buit a través de la finestra. Encara no eren les deu i ningú passejava per les voreres.

Va deixar les fulles del proper discurs del president damunt la taula i va tornar a la cambra de bany. La banyera era plena. Va ficar-hi la mà i va remoure l'aigua calenta, com li agradava.

Podia recordar com en una altra ocasió, durant els dies més crus de la revolta, quan el seus companys van fer saltar pels aires la central hidroelèctrica, va banyar-se allà mateix amb Teresa Orgaz, a la llum de les espelmes. A ella li agradava massa parlar, tot i que era una bona amiga i una millor amant.

- Els que heu provocat aquesta guerra esteu bojos. Us creieu que podeu canviar el món tant sols desitjant-lo, però l'únic que aconseguiu és que ens matin a tots d'una manera o altra.

Teresa va fugir del país quan va comprovar que arribaven al poder. Tenia por de les represàlies.

Ara, ell també fugiria.

Li havien dit que el millor era tallar de dalt abaix, no de costat, així no podrien cosir les venes. Amb un moviment que se li va fer etern, va prémer la fulla d'afaitar damunt el canell fent brollar la sang.

Per fi seria lliure per sempre. No tindria que inventar-se més mentides amb que tranquil·litzar al poble ni assegurar que tot era millor que abans, quant res havia canviat. Doncs, ara ho sabia, les revoltes tant sols portaven nous dictadors.

Però, res ja no importava. Per a Miguel Hernández, la revolució havia acabat.