No et preocupis

Un relat de: Els contes de la Meiga


Ell em va dir que deixés de preocupar-me, m’ho va dir a crits i així ho vaig fer. Durant vint-i-nou anys no m’he preocupat de res.

Ell arribava a les nits i em feia l’amor i jo no sentia res, em quedava a mitjes. Però ell m’havia dit que no em preocupés i no l’atabalés i jo no volía que em digués frígida. El deixava passar damunt meu. Després s’adormia i jo em quedava desperta tota la nit observant el seu pit ample i càlid que pujava i baixava suaument com la marea. Els primers temps em sentia satisfeta amb la seva cara de felicitat i la promesa que un día jo compartiría el seu secret.

Després ja no m’importà més, ni vivía per a veure’l. Ell mirava per nosaltres i jo no m’havia de preocupar per res. El meu home s’ocuparía de tot. Dormía al seu costat i ja ni tan sols me n’adonava.

I, esperant el meu primer nen, no em vaig preocupar per res perquè la naturalesa ja faría el seu fet. Només havía de descansar i deixar-me cuidar. Era estiu i la meva carn bullía. Em sentía com una sopa de brou. El ventre em pesava i no me’l podía alleugerir. Ell volía que fos un nen i que es digués Enric. Quan era més jove havía tingut un amic que se’n deia i l’havía perdut. Aquell altre Enric s’havía estimbat pujant un cim, no recordo si el Montblanc o quin altre i ell volía recuperar aquell afecte perdut.

Estimava la muntanya. Em va deixar ben instal.lada en un hotel de la costa i se’n va anar a fer no sé quin cim per allà els Alps. Però em va ;deixar ben atesa i provista, a la costa.

L’hotel era molt bonic. I els cambrers, atents. Tenia un jardí molt agradable i amb música ambiental. Jo no m’havia de preocupar de res, que res no em mancaría.

Però a la platja, en estat de bona esperança i tot, vaig fer colla. Una de les noies que netejaven les habitacions em va animar a estar-me amb ells. Jo mai havia tingut colla, jo la solitària que només seguia el seu home. Un día em mirà als ulls i em digué:

-Segueix-me.

Però ara, jo era a la costa, i el sol picava de valent i ell feia cims per allà França i no era aquí. La noia de la neteja coneixía un dels nois que llogaven barques de pales.

Una tarda el cel s’enfadà i el mar s’encabrità. No recordo bé que va passar després. Sols sé que uns dies després, ell em portà a casa, sortint de l’hospital. No em digué ni una paraula i començà a fer el sopar. Jo me li vaig acostar:

-No et preocupis, ja en tindrem un altre.

Ell em girà l’esquena per encendre el foc. Aquell día feia molt de fred, recordo que el cel estava ennuvolat.




Després tornà a lluïr el sol. Recordo en especial un dia de primavera en què el petit Quic i jo érem al jardí. Ell ens havía procurat una bonica torre amb pati i tot. Estava florit, tot era alegría. Vora la casa hi havía una gran mimosa que feia olor. Jo l’abraçava sovint aquell arbre, de nit, i m’agradava sentir com queia la groga pluja de flors damunt meu. Aquell matí, en Quic i jo plantàvem violetes en un parterre especial. El meu home arribà, abocant el seu lluminós somriure per sobre la tanca. Jo m’havía oblidat de fer el dinar, distreta com estava.

-No t’amoïnis, avui farem costellada –va dir alçant el nen i besant-me la galta amb alegría.

Més tard, ell no dormía a casa ja moltes nits. Quan passejàvem mirava l’escot i les cames de les noies joves. Però a mi no em molestava, perquè ell era el meu home i sempre estaría amb mí. Fins i tot quan vàrem separar els llits, i els cossos vaig sentir com un alleujament, com un respir, com si m’haguessin tret un gran pes de sobre.

Ara el baixen. El capellà murmura responsos inintel.ligibles. Veig tot d’ombres al meu voltant. Cares compungides. En Quic em passa la mà per l’espatlla. “Era tan jove, tan jove” “L’acompanyo en el sentiment, senyora” “Déu sempre crida els millors al seu costat” ...

La terra cau al seu damunt.

-No ploris mare, tot anirà bé.

-Sí fill. Tot anirà bé. “Ara sí que no tinc de què preocupar-me”

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Els contes de la Meiga

Els contes de la Meiga

18 Relats

19 Comentaris

14910 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Durant un viatge a Galicia, ara ja fa temps, la meva millor amiga va signar una postal en nom de totes dues com "as meigas". Allò em va agradar tant que el malnom se m'ha quedat i encara avui els meus amics em coneixen amb aquest sobrenom. Essent lluny de Catalunya per aquells àleas de la vida, aquesta web i Internet en general em permeten de seguir mentalment a casa. Aquest aliatge fet de records i melangia és el que hus ofereixo ara amb aquests contes. Un bocinet de mi que segueix a Catalunya.