Nina de porcellana

No sé qui ets. Fa uns dies que ens trobem al tren, a la mateixa hora i amb la mateixa destinació. Però no goso dir-te res. El primer dia, en veure'm, ja eres a punt de passar de llarg, però, en una maniobra majestuosa, et vas aturar, mig ensopegant, i vas seure justament a la banda oposada a la meva. Allà on el camp visual ens permetia estar en contacte, per bé que només fos ocular, però que ens permetia a tos dos fer veure que miràvem cap a una altra banda. L'endemà ens vam tornar a trobar, a la mateixa hora i sabedors, ímplicitament, que aquella representava la nostra segona cita anònima. Sóc conscient que tu també n'eres sabedora perquè, tan bon punt vas posar un peu al vagó, vas començar a recórrer tots els seients buscant algú. Un algú que bé podia ser conegut, no vull pecar de prepotència, però que sospito que era ben desconegut -o no tant- i que feia la mateixa cara que jo. Tot i que hauries pogut seure a qualsevol seient, ja que, tal com he dit, el vagó era buit i tu encapçalaves la munió de gent que -tot i ser estiu- pren el tren a aquelles hores del migdia, vas decidir seure en la mateixa posició en què ens havíem trobat el dia anterior. Donant l'esquena al tren. [IMPASS: Dubte existencial: coneixeu algú que li agradi donar l'esquena al tren?]. Jo et vaig re-conèixer de seguida, i no em va fer cap tipus de vergonya fer-te notar obertament que t'observava. Saps què? Em recordes a algú. I per aquest motiu m'agrades. D'altra banda, però, també em fas pensar en algú altre. I es precisament això el que fa, si em permets, em facis ràbia. Meitat oasi d'estiu, idylle international, meitat mirall trencat, fonaments esfondrats. Crec que t'odio, però m'atreus. T'odio perquè no puc retirar la meva vista dels teus ulls negres, dels teus cabells arrissats, dels teus llavis humits, de la teva pell blanca. I a tu t'agrada. Jugues amb això i, de retruc, jugues amb mi. Sospito que deus saber que ets ben maca. N'ets conscient, i això em fa témer que ho tinguis massa assumit. Sense conèixer-te, mentalment et tracto malament, cosa que encara et fa més especial, més atractiva, més ‘meva'. Demà ens tornàrem a trobar. I quan prengui el cotxe de tornada a casa, et tornaré a veure pel camí, amb la barra de pa que compres cada dia. Tu et giraràs justament quan m'hagi aturat al semàfor de sempre. I em dedicaràs ‘aquella' mirada. Aquella que fa que per uns moments la meva sang glaçada no pugui recórrer el meu cos i que em posa la pell de gallina. Amb tot, no crec que mai et digui res. Demà ens tornarem a trobar, però faré com si no me n'he hagués adonat i, si no me'n surto, faré veure que m'és igual que hi siguis. I si mai m'arribes a dir res, jo no t'he sentit. Ets com una nina de porcellana, tan, tan fràgil, que només que tinguessis un timbre de veu diferent de la mitificació que t'envolta, podria fer que es trenqués. Sí, ho tinc decidit: estic enamorat de la nina, però odio la persona.