Neu interior

No hi ha pitjor gel que el patiment interior, molt ben descrit per part teva.
Al llarg del poema, hi veig tota una reflexió, primer l'estat que et provoca la glaçada al cor ia l cos. Desprès la comprensió, poc a poc, va minvant el punt àlgid i encara que la tristor t'envaeix, un bri d'esperança va escalfant el teu dolor. Al final el desenllaç, on fas la reflexió, ben certa, tan sols depèn de tu desfer el glaç i nedar i sorgir de nou.

Una forta abraçada ben càlida

La neu, tan bella, té inevitablement un tacte fred i una duresa intrínseca que la dota de poder: com diuen els teus versos, aquella crosta nevada que sembla de cristall és capaç de trencar una muntanya!

De la mateixa manera, quelcom tan intangible com el dolor és capaç de destruir una vida, o la persistència de la tristesa pot minar qualsevol present, emboirar el futur...

La neu, però, es fon. Té enemics quan el temps canvia, pot ser derrotada per una actitud, per la col·laboració, per la calidesa, per l'esperança...
Sempre que es repeteix un cicle natural hi ha una oportunitat: precisament és aquest el seu Encís i en ell posem la nostra confiança de cara al futur!

T'envio una abraçada bella i esperançada,
Unaquimera

llegeixo el meu comentari i... collons! una y e lloc d'una i, d'altre ortografia no la sabré però aquesta "Y" la coneix-ho prou bé.
Que hi farem! aquestes màquines a la que els hi dones el clic, fotuda! ja no hi ha rés a fer!

J. Lluís

Bell poema, preciosa rica descripció amb un fons profund y farcit d'expressions belles planeres i per tant entenedores.
Es un goig llegir-te i un plaer poder-te comentar

J. Lluís

També es pot fondre i tornar el roig del cor com a la primavera, florir els sentiments, renèixer els pensaments, escampar l'aroma de l'estimació i de l'amor.

Primer cau, després es fon i, per últim, et parla. Quina bella personificació escrius!
M'agrada moltíssim com la descripció de la neu, tan realista i objectiva, et dóna pas a parlar del teu jo més íntim, de la teva delicada i amagada subjectivitat.

Moltes felicitats i no deixis d'escriure mai!

Felicitats... aquesta frase m'ha colpit en calent...la neu em parla i sento la seva calidesa.

La imatge de la neu com a aparent desert que encobreix una força revitalitzadora, que jo mateix vaig usar en un poema de la meva sèrie Abismes, està tractada aquí amb la sensibilitat i contenció que em sembla que ja començo a veure que et caracteritzen.
Pell solcada de geleres, clivelles amarades de consol... belles imatges per descriure-ho. (Només una objecció: l'ús de la paraula "destell", no correcta).
Potser no depèn de nosaltres mateixos evitar que la neu glaci els nostres paisatges exteriors, però podem construir una capa permeable que ens ajudin a drenar l'aigua que corre quan es fon. I sempre es fon...
Una abraçada,
franz