NÉIXER EN LA GUERRA. EN MEMÒRIA DEL MEU PARE (1)

Va néixer un dels dies més gèlids del gener de l’any 1938. Vingué al món a primera hora del matí en una masia del Solsonès, quan els primers raig de sol començaven a tenyir de color els camps blancs i erms, gebrats per la nit. He volgut pensar sempre, que per això ell deia que calia llevar-se ben d’hora, que era molt important ser matiner per poder fer tota la feina. Tinc encara molt present en la memòria, quan es posava d’exemple explicant que ell des del primer dia ho havia estat de matiner.

La Maria, la seva mare, tenia vint-i-dos anys. Feia cinc mesos que havia deixat endarrere la seva casa cercant refugi, junt amb altres familiars i veïns del poble, per allunyar-se dels perills que comportava viure a la plana de Lleida en plena guerra. El Jaume, el seu pare, s'havia allistat a l’exèrcit republicà i des de feia nou mesos, en què disposà d’un permís de tres dies, no havien tornat a tenir notícies seves.

Per a la Maria, el naixement del seu fill va ser un motiu d’alegria, tot i les circumstàncies. En comprovà que era un nen, el primer que va fer fou donar gràcies a Déu. Va pensar que un nen, en fer-se gran, els podria ajudar millor a tirar endavant amb les feines de casa i del camp quan s’acabés aquella maleïda guerra. Una dona, veïna d’una altra masia que l'havia ajudat durant el part i en les llargues hores prèvies, va ser l'encarregada de tallar el cordó que la separava del seu fill. Amb molta cura, i després de comprovar que el nen estava sa i tenia totes les parts del cos en perfecte estat, l'embolicà amb una manta mig descosida i l’apropà als seus braços.

Enmig d’una llàgrima que se li escapava galta avall li donà un bes a la front i tot seguit una càlida abraçada. Per al meu pare, aquest va ser el primer cop que l'abraçaven. També he volgut pensar sempre, que d'això se'n recordava.