UNA BUIDA PLACIDESA. EN MEMÒRIA DEL MEU PARE (6)

Feia ja uns mesos, que quan el Pere s’aixecava del llit sentia unes incòmodes fiblades de dolor. Les sentia als genolls, que es negaven a moure’s amb l’agilitat i la seguretat de temps endarrere. I també al cor, quan en veure els primer raigs de llum del matí no podia evitar recordar-se’n de la seva estimada Maria. Pensar que havia de fer front a un nou dia sense ella, encara li feia mal. Després de tres anys encara no s’havia avesat a la seva absència. I era conscient que mai s’hi podria acostumar.

Des de que es quedà vidu, la seva vida transcorria dins d’una controlada quotidianitat. Sense excessos, sense preses, sense ensurts. Però també sense il•lusions, sense esperança, i sense emocions. Només les visites esporàdiques dels seus fills, quan venien acompanyats dels seus néts, l’ajudaven a sortir de la seva acomodada però trista monotonia.
Per molt que aquelles eixerides cuidadores, i l’amable metge que el visitava cada setmana, li repetissin que tenia una salut de ferro, ell sentia la seva ànima malalta. Sovint plorava quan es trobava sol a l’habitació, als vespres, quan tot quedava en silenci. No ho podia evitar.
Ni la bellesa del conjunt de l’edifici, ni els jardins tan ben cuidats dels voltants, ni els àpats tan curosament preparats suposaven per a ell un motiu d’alegria prou vàlid. No volia estar allí. Creia que la seva vida ja no tenia sentit. O almenys, ell no l’hi trobava.

Encara recordava el primer dia que hi va arribar. Va travessar la porta acompanyat pels seus tres fills, amb un parell de maletes amb les seves escasses i millors pertinences. Va estar segur de què li seria molt difícil tornar a sortir d’allí. Avui, després d’haver passat tres llargs anys, ja n’estava més que convençut de què aquell era el lloc on els seus estimats fills havien decidit que hi passés la vellesa. Volien al seu pare envoltat de gent i de luxe. Però no sabien, o no gosaven veure, que ell es sentia sol i cobert de pobresa.