CARTES I SECRETS

Era mitjans de juny i la Mariona va decidir tornar a casa. Ja feia gairebé un any que no hi anava, i algunes coses havien canviat des de llavors. Havia començat una nova feina com a correctora en una prestigiosa editorial, s’havia traslladat a un pis més gran amb un ampli despatx des d’on treballava i ara, compartia la seva vida amb la Raquel. Volia ser feliç. Intentava ser-ho.

De bon matí, i sota un cel clar i net de núvols, inicià el viatge, deixant el pis de Barcelona i posant rumb al poble. Sortint de la ciutat va trobar més trànsit del que s’esperava, i després de fer una aturada per esmorzar a la cafeteria del coll del Bruc, va seguir conduint per la N-II. L’acompanyava la música del Lluís Llach: “Com t’ho podria dir perquè em fos senzill, i et fos veritat, que sovint em sé tan a prop teu, si canto, que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes...” Escoltava la cançó un cop i un altre, i repetia les paraules al compàs de la música, amb les mans enganxades al volant i la mirada fixa en la carretera. Aquella cançó, que duia per títol “Amor impossible”, se l’havia aprés de memòria feia molt de temps. Tant temps, que gairebé no recordava quan l’havia escoltat per primer cop.

Tres dies abans de marxar havia telefonat a casa. La seva mare, en saber que hi anava, li digué, emocionada, que ella i la seva àvia l’esperarien per dinar. Totes dues, sogra i jove, havien viscut sempre juntes des que els seus pares es casaren. La casa pairal era prou gran, i probablement, que el seu pare fos fill únic, com ho era ella, propicià que no es plantegessin cap altra opció. Vaig fer el que tocava quan el teu pare i jo ens vam casar filla meva – recordava que li havia dit en alguna ocasió la seva mare.

A mesura que s’apropava al poble, els camps d’oliveres i d’ametllers començaven a desfilar als costats de la carretera. Ja era a les Garrigues. Mirava els arbres, i no podia evitar que les llàgrimes li inundessin els ulls i caiguessin galtes avall. Aquelles terres li recordaven al seu pare, que havia mort feia prop de dos anys, mentre les treballava. No se’n va poder acomiadar perquè la mort li arribà sobtadament, sense previ avís, quan un infart de miocardi li escapçà la vida, i el futur, enmig d’aquells camps. El seu record l’entristí, i se’n penedia de no haver passat més estones amb ell. Per què les coses que costen de dir solen ser les més importants? – pensà. Ara, ja era tard, i lamentava no haver estat més valenta per dir-li la veritat i explicar-li el què sentia.

La Mariona sempre havia volgut ser tan valenta com la seva àvia. Des que era ben petita, la recordava com una dona molt decidida, amb empenta, de caràcter fort i rostre amable, capaç de fer front a totes les situacions sense por i amb un somriure als llavis. Possiblement, pensava la Mariona, el fet que el seu avi morís jove, als pocs anys d'estar casats, i que la seva àvia s’hagués d’encarregar de tirar la casa endavant, hi havia tingut molt a veure. Encara ara, amb vuitanta-sis anys, ho era de valenta. Cada matí anava a l’hort que hi ha darrera de la casa, per tenir cura de les seves flors i d’alguna verdura que s’entossudia en seguir plantant i cultivant any rere any. Excepte per algun dolor que li apareixia de tant en quan als malucs o als genolls, la resta del seu cos i de la seva ment, estaven, sortosament, en molt bon estat. Anar a l’hort és l’exercici diari que em recomana el meu metge! –deia sovint als veïns quan la veien tornar cap a casa carregada amb les hortalisses. La resta del dia se’l passava descansant, o bé rellegint algun dels llibres que guardava zelosament en una prestatgeria dalt de les golfes. Les mateixes golfes on duia a la Mariona, quan era petita, a llegir algun conte o bé, a treure la pols a una capsa antiga de fusta envernissada, que hi havia amagada darrera els llibres. Dins aquella capsa, recorda que hi havia un plec de cartes lligades amb un cordill de color rosa, que la seva àvia sempre agafava i acariciava amb molt de compte. Deia que sabia de memòria el què hi posava, el què hi havia escrit. I quan ho deia, la veu li tremolava. No les van arribar a llegir mai aquelles cartes.

Absorta en els seus records, arribà finalment al poble. S’endinsà en els seus carrers estrets i aparcà el cotxe a la plaça, al costat de l’església. Casa seva estava just davant i veié que la porta de l’entrada estava entreoberta. De seguida la seva mare sortí a rebre-la, i en abraçar-se, va percebre l’olor de la seva colònia preferida, barrejat amb un agradable flaire a flors de gerani. Havia tornat a casa, i una lleugera sensació d’enyorança l’envaí.

A dins, asseguda en una de les cadires del menjador, hi havia al seva àvia. Quan la veié, s’adonà que alguna arruga més solcava el seu rostre, però que havia recuperat la mirada vivaç i alegre de sempre. Sembla que poc a poc es refà de la pèrdua del pare - pensà la Mariona, mentre li donava un petó a cada galta.
Poc després totes tres van començar a dinar i es posaren a parlar, animades. Comentaven els darrers esdeveniments del poble, la nova feina a l’editorial de la Mariona, l'estat de salut de l’àvia, el nou cobrellit de patchwork que feia la seva mare... Parlaven de tot, però la Mariona tenia la sensació que no parlaven de res. En acabar els postres, la seva mare s’aixecà de la taula per anar a la cuina a preparar unes tisanes. Llavors la seva àvia, prengué el braç a la Mariona i mirant-la amb tota la tendresa del món li preguntà:
Com és que encara has vingut sola?
La Mariona es quedà glaçada. Com podia saber la seva àvia que tenia una parella si no ho havia dit mai? Encara no s’havia decidit a explicar que compartia la seva vida amb la Raquel. Encara no havia trobat l’ocasió per dir-los-hi que estimava una altra dona. Encara creia que elles no ho entendrien. Però s’equivocava.
No cal que ho amaguis més, Mariona – continuà dient la seva àvia, acariciant-li suaument el braç. Tens tot el dret del món a ser feliç, i nosaltres només volem el millor per a tu.

Des del llindar de la porta de la cuina la seva mare les contemplava, commoguda, mentre ella intentava poder reaccionar al què acabava de sentir.

Seguidament la seva àvia s’aixecà i anà a buscar quelcom de dins d’un dels calaixos del moble del menjador. Era el plec de cartes lligades amb un cordill de color rosa de la capsa de fusta envernissada de les golfes.
Té, són per a tu, Mariona – li digué.
I afegí:
Quan era més jove que tu vaig conèixer a una dona meravellosa que es deia Pilar. Ens vam estar escrivint d’amagat durant un temps, fins que els meus pares em van obligar a casar amb el teu avi. El que vaig sentir per ella no ho he tornat a sentir mai més. Ens estimàvem, però...
La veu se li ennuegava i els ulls se li començaven a negar de llàgrimes. No va poder seguir parlant. La Mariona, s’adonà de sobte que tenia més coses en comú amb la seva àvia de les que mai s’hagués imaginat.