UN AUTÈNTIC AMIC

Un relat de: Eva Caselles
Aquell vespre, després de prémer el darrer “Confirmar”, per fi ho havia aconseguit. Ja tenia cinc-cents amics!

S’havia fet amic de companys de la universitat, de companys dels seus anys d’institut, i fins i tot d'antics alumnes de l’escola dels jesuïtes on cursà la primària. També d'alguns dels seus cosins, amb els que feia molts de temps que no parlava, i de molts amics d’aquests cosins, que estava segur de no haver vist mai en la vida. I també d’alguns excompanys de feina, que gràcies a la imatge del seu perfil va recordar com es deien. Fins i tot, a varis comerços i locals d’oci que hi havia al seu barri els hi havia enviat una sol·licitud s'amistat.

Una amalgama de rostres, objectes d’allò més variats i paisatges poc o gens singulars, s’anaven succeint a mesura que desplaçava el ratolí per la seva pàgina personal de Facebook. Estava davant de la pantalla de l’ordinador, i somreia, embadalit. Es creia feliç de tenir tants amics.

Baixà la mà esquerra de la taula i acaricià el cap del seu gos, que jeia, servil, al seu costat. Aquest bordà i li llepà curosament la mà, com feia sempre que estava content. Feia anys que gaudia amb la seva companyia.
Se’l quedà mirant, i després tornà a mirar la seva pàgina personal del Facebook. Pensà, per un moment, que possiblement aquell gos era el seu únic amic de veritat.

Comentaris

  • Tanta xarxa social per estar amb una solitud -no la bona, la pròpia- sinó la de comunicació...força incomunicada.[Ofensiu]
    Mena Guiga | 21-01-2016

    Jo tinc dues gates. Són més del que són.

    I tot això via tecnològica, sí, no es pot generalitzar, però hi ha una fredor, també hi ha frivolitat, i hi ha ego, molt d'ego. No me n'exclooooc. I a vegades trobes bona gent, ni que sigui per unes setmanes. L'important és el pòsit. Res perdura. Tot cansa o, senzillament, era la llargària del tram.

    La vida de debò és la de contacte amb el medi, el ser real és una altra cosa. Amb tot, aquesta 'eina' ens connecta, amb massa gent i informació penso -se'ns envà de les mans, és una voràgine malaltissa, és un enginy massa llaminer i el vici està a l'ordre del dia en aquest planeta tocat a tantes tecles. L'ego de ser (no me n'excloc), no, no és això. Mostrar-nos, segons com despullar-nos de forma copiada, apresa. Per a què? Si se sent buidor, no duu enlloc. Comentaris estúpids o recurrents.

    Hi ha silencis que tenen molt més valor.

    Per molts relats!!!!!

    (ara quedaré ego-ego: amb allò que dius que t'agrada donar la mà. Tinc un ni-poema, inspiració al moment, que es titula 'Dóna'm la mà que no te la torno', però el vaig escriure ja faaaa, dels quatre anys que ara pel febrer farà que estic aparcada en aquests RCverals!

    Mena

  • Gràcies![Ofensiu]
    Eva Caselles | 21-01-2016

    Moltes gràcies Montserrat!

    M'alegra saber que t'ha agradat. Sí, coincideixo amb tu en què els gossos poden arribar a ser bons amica dels homes.

    Ens llegim!

  • Bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 20-01-2016 | Valoració: 10

    Jo tinc tres gossos i si son els millors amics
    Montse

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Eva Caselles

Eva Caselles

36 Relats

53 Comentaris

24042 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Sóc una lectora de relats que s'ha embarcat en el difícil art d'escriure'ls.
Però com que també sóc perseverant, vull pensar que poc a poc me'n sortiré.

Frueixo molt llegint, descobrint i imaginant. I m'agradaria gaudir també, escrivint, creant i inventant.

El que més m'agrada però, és donar la mà.