PERFECTAMENT INFELIÇ

Un relat de: Eva Caselles
Avui és el tercer dia que entro en aquesta habitació, filla meva. Veure’t estirada sobre aquest llit, immòbil i envoltada de tants aparells i tubs, em provoca una punyent fiblada de dolor. Sento com se m’esquinça una mica més el cor, i també l’ànima, quan sóc verdaderament conscient del què t’ha passat. La culpa, és meva. No deixo de pensar-hi.
Em fa mal veure’t així, molt. Però miro de no exterioritzar-ho, com sempre. Cada cop que creuo el llindar de la porta, adopto de seguida aquest posat de dona segura de si mateixa que sembla capaç de superar qualsevol situació, al temps que, dissimuladament, això sí, m’empasso l’amarga saliva. Estic convençuda de que ni la metgessa ni l’infermer que han sortit de l’habitació quan he arribat no s’han adonat del meu intens patiment. Em costa mostrar els meus verdaders sentiments. De fet, crec que no en sé. A més, a partir d’avui, he de ser més forta que mai. Sé que em necessites al teu costat serena, capaç de controlar la situació, perfecta. I així ho faré.
- Què ha fallat?
Vius en una casa preciosa en un dels millors barris de la ciutat. Des de fa anys tens una bona feina com a directora de recursos humans en una important entitat bancària. Estàs casada amb un home que sempre diu que t’estima amb bogeria. Se us veu feliços. Millor dit, se us veia feliços. T’hi vas casar tan enamorada! Fins i tot recordo, ara amb una profunda tristor, quan uns mesos endarrere em vas comentar que us plantejàveu tenir un fill.
- Què se’m passà per alt?
Ara no pots respondre’m, ho sé. No pots parlar. No pots moure’t. No pots obrir els ulls. Però pots escoltar. Des del primer dia la metgessa ens va recomanar que et parléssim. Segons ella, el teu cervell pot reaccionar positivament als estímuls verbals. Per això et parlo, perquè crec que escoltar-me et farà bé, digui el què et digui. Et parlo esperançada de què m’escoltis i em puguis comprendre. Per això, quan entro a l’habitació, i després de pronunciar un seré bon dia i apropar-me al llit per donar-te un petó a cada galta, m’assec al teu costat i començo a parlar-te. Comento el què he fet a casa abans de venir i t’explico el què em queda per fer. Només guardo silenci quan l’infermer entra a l’habitació per prendre’t alguna constant vital o per comprovar l’estat dels aparells als què estàs connectada. Mentre ell treballa, jo et contemplo coberta per aquests llençols blancs i estèrils. Se’t veu tan fràgil!
El teu rostre, ara impassible, segueix mantenint la delicadesa de la teva jove bellesa. Ressegueixo les línies d’expressió de la teva pell que van des dels llavis fins a unes celles perfectes que s’encarreguen d’emmarcar-te uns ulls grossos i expressius que tan orgullosa estic que hagis heretat de mi. Ni els tubs que t’entren per les narius, ni l’embenat del cap, ni tan sols les cicatrius que se’t veuen al costat del front, m’impedeixen comprovar que segueixes sent preciosa. La meva petita preciosa.
Avui he vingut sola. El teu pare s’ha quedat a casa per arreglar l’aixeta de la cuina. Feia dies que gotejava. Poc, però sense parar, i aquell soroll fi i constant de la gota d’aigua caient a la pica el tenia angoixat. Ja saps com és. Li agrada que tot funcioni a la perfecció. Que tot estigui sempre perfecte. La casa, el cotxe, la seva feina... Fins i tot jo he d’estar sempre perfecta per als seus ulls, per a ell.
No sé si ho saps, però el teu pare i jo sempre hem estat perfectament infeliços.
Deixa’m explicar-te una cosa que va passar fa molt de temps, quan tu encara erets molt petita. El teu pare va arribar un vespre de la feina i jo em trobava a la cuina. Tu estaves dormint plàcidament a la teva habitació, abraçada al teu os de peluix preferit. No vas assabentar-te de res. Ell va arribar cansat, de tot el dia a la botiga, i em trobà vestida només amb unes faldilles i uns sostenidors. Recordo que era una tarda de finals de juny i el calor encara era insuportable, com avui. Estava molt suada. Havia estat jugant molta estona amb tu i en aquell moment estava fregant els mobles de la cuina. Hi havia molt desordre. Mai he pogut oblidar la seva mirada de desaprovació d’aquell dia i tot el què succeí a continuació. L’endemà, vaig haver de dir a les veïnes i a la dependenta de la pastisseria que m’havia caigut d’una escala. La primera de totes les mentides. Aquell dia, el vaig acabar perdonant al teu pare. I la resta dels dies, també. No m’havien ensenyat a saber afrontar aquelles situacions de cap altra manera. El perdó i el silenci eren les meves úniques armes.
Amb els anys, tu et vas anar fent gran, i jo vaig anar aprenent a callar i a dissimular més bé. Ell va seguir volent que jo estigués sempre perfecta, i quan creia que no hi estava, m’ho feia saber, a la seva manera. Primer unes paraules malsonants a cau d’orella i tot seguit uns cops estratègicament repartits pel meu cos, eren suficients per fer-me entendre que l’havia decebut. Ell mai me’n demanava de perdó. Mai me’n demana.
Recordo que quan plorava, en silenci, només les ganes de veure’t créixer em feien tirar endavant.
Pensava que algun dia s’acabaria. Tot té un final –em deia a mi mateixa quan el dolor era gairebé insuportable. Però no ha estat així. He viscut maltractada, sota els cops i els retrets durant tots aquests anys.
Però ara, quan fa tres dies he estat a punt de perdre la cosa més important que he aconseguit en tota la meva vida, a tu, he hagut de reaccionar. Una vida, que no tindria cap sentit si tu no hi fossis. Sóc la teva mare, t’hauria d’haver protegit i no hauria d’haver permès que a tu et passés el mateix.
Me n’hauria d’haver adonat el primer dia que vingué a casa a sopar, quan ja us havíeu compromès i només faltaven uns mesos pel vostre casament. Ho recordo perfectament. Et va caure la copa de cava mentre brindàvem plegats sobre el seu vestit negre impecable, i llavors ell et va llençar una mirada de desaprovació encoberta sota un somriure cínic. Els seus ulls em van semblar, per un moment, als del teu pare. No vaig ser capaç de dir-t’ho.
- Em podràs perdonar algun dia?
Et prometo que mai més et farà mal.
Avui, quan el teu pare acabarà d’arreglar l’aixeta, dinaran els dos junts. El Joan ens va telefonar ahir al vespre per dir-nos que vindria a dinar a casa per explicar-nos com va la investigació. Després de vàries hores interrogant-lo, la policia no va trobar cap indici de què hagués pogut ser ell el culpable. Està profundament afectat i té una coartada, ens ha dit. Però jo no m’ho crec.
Em van demanar, amb el seu més afable to de veu, si podia fer aquella sopa freda de bolets que em surt tant bona, i així ho he fet abans de venir. M’ha sortit gairebé perfecta, si no fos per l’ingredient letal que hi he afegit.
Ara no t’amoïnis per res filla. Tu descansa. Jo m’encarregaré de que els dos tinguin un enterrament perfecte.

Comentaris

  • MOLT BO TE DE TOT[Ofensiu]
    BROILERMAN | 11-05-2017 | Valoració: 9

    No soc gaire de llegir pero aquet te ganxo i un argument fins hi tot s'acosta massa a la realitat , el final sorpren i alhora era desitjat .

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Eva Caselles

Eva Caselles

36 Relats

53 Comentaris

24056 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Sóc una lectora de relats que s'ha embarcat en el difícil art d'escriure'ls.
Però com que també sóc perseverant, vull pensar que poc a poc me'n sortiré.

Frueixo molt llegint, descobrint i imaginant. I m'agradaria gaudir també, escrivint, creant i inventant.

El que més m'agrada però, és donar la mà.