UN ESTEL DE LLUM

Acompanyar cada nit al seu fill a dormir i acariciar-li suaument l’esquena, mentre sent com el petit va agafant el son, és un dels seus plaers del dia. Les darreres converses còmplices a la bora del seu llit, l’últim petó del dia que intercanvien i aquella sensació de tranquil•litat que es respira a l’habitació, son per a ella com un bàlsam. Un dels petits grans plaers de ser mare, en diu ella.

El ritual comença quan el Marc se’n va al llit, i poc després ella entra a la l’habitació, apagant el llum i apropant-se al seu costat. Es queden en la penombra, deixant entrar solament una tènue claror que arriba des del llum del passadís. Un fil de llum prim, però suficient per poder mirar-se l’un a l’altre als ulls, i poder veure la complicitat del moment que cada nit els uneix. Passats uns minuts, amb les seves dolces carícies, sent com el cos del petit es va relaxant poc a poc sota les seves mans i agafa el son.

Aquesta nit però, nota que el Marc està una mica més neguitós que de costum, o potser és que està més cansat. És dissabte i al matí ha jugat el primer partit de futbol de la temporada amb el seu equip i han perdut. Segons ha comentat el seu entrenador en acabar el partit, l’altre equip és un dels més bons de la lliga i no ha estat un partit fàcil. Quasi guanyen, però malauradament en l’últim minut no han pogut evitar que els fessin el gol definitiu de la derrota. Ell, com a porter del seu equip, no ha pogut aturar aquell xut. Ni els companys han pogut evitar que marquessin els altres. No han tingut sort, però han marxat del camp satisfets perquè l’entrenador els ha dit que han jugat tots molt bé. I això és al capdavall, el més important.

Fa poca estona que ha començat a acariciar-li l’esquena quan el seu fill li diu:
- Mare, pots deixar el llum del passadís oberta, avui?
- Sí, no la tancaré si vols. Però per què vols tenir la llum oberta? – li pregunta encuriosida després de donar-li un petó a la galta dreta.
- És que avui tinc por de tornar-me a queda a les fosques. No ho vull veure tot negre un altre cop – contesta amb un fil de veu que deixa entreveure que està una mica amoïnat.
- Com un altre cop? Quan ho has vist tot negre avui? – afegeix la mare amb certa preocupació.
- Durant el matí, quan m’han marcat el darrer gol. He tancat fort els ulls, i m’ha semblat que tot estava fosc, que no tenia llum. M’he espantat molt!
A la mare se li escapa un discret somriure sota el nas, que el seu fill no arriba a percebre, i li diu:
- No el preocupis per això Marc. Saps què has de fer per a què no et torni a passar? –acariciant-li al mateix temps els cabells que li cauen damunt del front.
- Què? – pregunta ell encuriosit.
- Doncs quan tornis a creure que et quedes a les fosques, pensa en aquell estel que hi ha al cel, al costat de la lluna. El veus? És aquell més brillant – i assenyala la finestra de l’habitació, per on es veu perfectament la lluna i un estel molt lluminós al seu costat.
- Si que el veig. Què bonic! – diu el nen, mentre s’inclina una mica endavant per observar-lo més bé.
- Doncs aquest estel, que surt cada nit a fer companyia a la lluna, sempre brillarà per a tu tant si és de nit com de dia. Quan creguis que et quedes a les fosques, pensa en ell i segur que tens llum i així sempre sabràs què has de fer – acaba afegint la mare.

Pocs minuts després, mentre la mare segueix acariciant-li l’esquena el Marc comença a tancar els ulls, en un gest que barreja alhora cansament i il•lusió. L’acomoda delicadament entre els llençols, i li dona un darrer petó abans de sortir de l’habitació.
Quan està a punt de creuar el llindar de la porta, sent que el nen li diu, fluixet: mare, tanca tots els llums. Ja no els necessito. Ara sé que tinc un estel de llum per a mi sol.