NEGRE

El divendres passat em vaig morir. Vaig deixar aquest món de la mateixa manera que acabava les setmanes lectives quan treballava de mestra. Però la meva gent no estava preparada pel desenllaç perquè, tot i sent força longeva, havia gaudit de bona salut i la meva agonia havia estat ràpida.
Avui em volen acomiadar però no saben ben bé com. Veig la meva filla acompanyada pel meu gendre. Contemplo els seus ulls tan grans, tan tristos, però no saben plorar. En realitat, ella no m’havia plorat gaire. Són ulls poc entrenats. El meu gendre se’ls mira com un perfecte enamorat, amb imantació.
Les meves nétes, tan guapes, amb personalitats diferents, tan atractives, estan acompanyades de les seves parelles formant un planter de jovent dignes de les portades de les revistes del moment.
No veig el meu amor, el meu company, el meu confident... Potser no ha pogut fer el cor fort. Tants anys junts no es poden tallar en un no res. Encara sento les seves frases: que no podria viure sense mi, que ens hauríem de morir al mateix temps... Potser s’ha mort per imitació.
Sento una música tènue. Em sento bé. I encara me’n sento més quan veig la meva germana envoltada de les seves amigues, les meves amistats i les meves companyes de feina. Tothom. I és tothom. Esbosso una rialla quan veig entrar el meu fill, tan guapo, tan ben vestit amb el paper que li vaig donar entre les mans i amb la veu periodística que més he envejat reclama l’atenció de l’auditori:
- Ara us llegiré el testament que la meva mare va deixar per en Tala.
Tothom s’entrecreua mirades mentre a les meves amigues se’ls escapa el riure per sota el nas.
- Tala, - continua el meu fill- no he pogut deixar-te allò que desitjava: un món millor. M’ha estat impossible. Tants anys de parlar-ne i el teu món encara és un tercer món. No ha pogut avançar com jo desitjava i, impotent, he marxat sense que cap potència, país o grup fes que els teus sortissin del pou. He vist individualitats fent proeses però no n’hi ha prou...
I així, tot llegint, el meu fill arriba al final i diu:
- I ara, com volia la mama, comença la festa.
Entren una colla d’exalumnes meus molt ben vestits i comencen a servir menjar i beure per tothom al mateix temps que es van sentint les tonades de les cançons que m’havien agradat més: “Mi calle” de Els Lone Star, “Cançó de bressol” de Joan Manuel Serrat...
“Això sí que és la felicitat” he pensat.