naufrag

Un relat de: quetzcoatl

Per què, naufrag, t'amagaras quan arribi una nau a la teva illa?

Has oblidat la veritat? O te'n recordes i per aixo en fuges?
Per que es repeteix la teva sorpresa, el teu odi, la teva ira, la teva fugida?

Quan en un penyassegat fas equilibris sobre una linia que saps no hauries de passar:
sents por al buit que se t'obre, o t'atrau el seu abisme?
Tens por de saber que no saps que sentiras al caure.
I prefereixes el dubte. Perque t'encadena i t'allibera; perque et dona l'opcio de salvar-te.
I sempre et salves.

Per que, naufrag, t'amagaras quan apareixi una nau al teu horitzo?
Que sents davant l'abisme-ocea al que ja pertanys?

Prefereixes la teva veritat?
Que potser la teva llibertat t'encadena (i t'agrada?)?
Per quina corba del teu bucle et passeges?

Quan apareix una nau al teu ocea: la busques o te n'amagues?
Quan apareix una au al teu abisme: l'estimes o l'odies?


Qui traça la fina linia entre l'home lliure i el naufrag?
L'home lliure s'escapa de la voluntat dels altres per perseguir-se la seva i encadenar-s'hi; s'empresona sol.
El naufrag es expulsat cap a una llibertat obligada, rebutjat pel mon. Ja no pot desprendre's de la seva veritat. Li sembla que dubta, pero es la por qui traça les linies. Odia les ales, odia el rescat.

I quan aparegui la sempre anhelada nau, naufrag, que faras?
La nau per la que has sobreviscut i sobre la qual has imaginat el teu futur, la que busquen les arrugues dels teus ulls sobre l'horitzo hostil...

Quan aparegui aquesta nau, naufrag, t'amagaras.

...potser no vols repetir el dubte de la deriva.

Comentaris

  • la por del desig, del qual fugim espantats[Ofensiu]
    Brida | 11-06-2005

    he llegit força coses teves, però fins ara no t'havia comentat (la veritat és q no en sé gaire, jo, de fer comentaris...)
    aquest relat teu m'ha recordat alguns passatges d'una novel·la de milan kundera (q m'agrada moltíssim), i especialment allò que diu sobre el vertigen, una cosa així com ara que el vertigen no és la por de caure sinó la por del del desig, de l'atracció del que hi ha més enllà, del qual fugim espantats. m'ha agradat, sí, aquest relat del nàufrag.
    també m'agrada molt la teva biografia, crec q tota sola ja podria ser un altre relat...

    endavant!

    brida

    pd. llegint coses teves, he vist que coneixes bé la zona de la plana de vic i el collsacabra. només per curiositat, ets osonenca?:-)

  • tendre...[Ofensiu]
    Equinozio | 16-05-2005 | Valoració: 9

    i esponjos. Màgnific! ... però el naufrag és lliure...
    saps perquè?

    Perquè pot nedar cap on vulgui, sense repetir el dubte de la deriva i sense haber d'anar amb el vaixell que va tothom.
    Pot ser lliure si ell vol, es clar que és difícil perquè nedar sol te les seves inconveniencies... per és lliure i serà fort si aconsegueix arribar a bon port ell solet.

    una abraçada

    Equinozio

  • Des del vaixell[Ofensiu]
    Gica Casamare | 03-05-2005 | Valoració: 10

    Teresa, fugissera Teresa, deixa que et reculli el vaixell, que et busca, fa mil.lenis que et busca.
    Aguanta, no et rendeixis, no et deixis emportar cap al fons...
    No tinguis por del retorn, no fugis.
    Aguanta Teresa... i agafa la mà que t'obre un futur compartit lluny de la inmensitat d'aquest desert blau i fred, erm de sentiments.
    Gràcies m, per un relat tant bell.
    G

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de quetzcoatl

quetzcoatl

90 Relats

822 Comentaris

161010 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.

D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.

Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.


Espero que us agradi algun dels meus relats!

teaspoontrader@gmail.com