Muss Es Sein

Un relat de: Estel d'argent

L'aigua li lliscava entre els dits dels peus i ell es deixava fer, dòcil, extasiat per aquell paisatge que els ulls engolien cada dia amb més avidesa i luxúria, com si cada matí, quan es llevava, desitgés fer l'amor al sol, al mar, a la terra argilosa, a l'arena, als arbres tortuosos i bells.
Quan va arribar a l'illa sense nom semblava un home que hagués naufragat amb la seva embarcació, ara submergida en les aigües del passat. Inexplicablement, aquesta havia anat perdent taulons dia rere dia, s'havia empetitit fins a esdevenir quatre fustes cantelludes que no encaixaven de cap manera unes amb les altres. De sobte, mentre naufragava en aquell mar desconegut però estimat se li acudiren tres paraules d'un idioma estrany, però que se li aparegueren en tot el seu significat: Muss Es Sein, Muss Es Sein, Muss Es Sein... No va cessar de repetir-les fins que no va veure's estirat a la sorra calenta i blanquinosa. El cansament no va permetre-li aixecar la vista d'ella fins unes hores després. Va ser llavors quan s'adonà de la petita cala on es trobava, rodejada de pins de tots els tamanys i tonalitats, de roques que construïen graciosament turons tant menuts com els pits d'una jove i que deixaven anar una flaire salabrosa que es mesclava amb el perfum de farigola i romaní. Més amunt, ja al capdamunt de l'illa, s'alçaven rengleres de vinyes i oliveres entremig de bosc i més bosc de pins, alzines i castanyers que serpentejaven camins amagats i rierols juganers que brollaven amb tota la seva força des del cim de l'illa i descendien fins a morir al mar. Tot tenia la seva justa mesura: cada arbre, arbust o flor, privats del poder de l'atzar, semblava haver nascut en el lloc adequat i no en cap altre.
Ara, que ja feia un temps incomptable que es trobava en aquella illa, el sol, el mar, la terra argilosa, l'arena i els arbres tortuosos i bells s'havien apoderat, golosos, de la seva essència i ell era tots aquests elements i en ells s'hi veia reflectit. No hi havia dubte: així havia de ser. Sí, Muss Es Sein.
En aquell indret remot de l'univers les hores es repetien insaciables. Tot es multiplicava fins a l'infinit en un retorn etern, perpetu, constant. La vida, ell, havien abandonat la fugacitat; havien renunciat a l'efímer en una decisió que no havia estat pas lleugera, sinó feixuga, carregosa, com un naufragi, però més real que totes les que hagués pogut prendre mai. Per aquest motiu, com que havia renunciat a l'efímer, no podia sentir la nostàlgia del vaixell de fustes cantelludes. A diferència de la resta dels homes, ell gaudia del privilegi de la comparació. Podia ponderar les dues vides que havia tastat i fer-ne una valoració. No obstant això, no podia triar perquè estava atrapat a l'illa de Muss Es Sein. Completament addicte, follament enamorat.
Quan s'adormia en l'hamaca, davall de la parra majestuosa que s'entortolligava amb les columnes i bigues de fusta del porxo, se sentia lleuger com una ploma. Sobrevolava la seva illa-dona, l'admirava tant esplèndida i tant seva, i desitjava que el cel es mantingués en aquell rosat del capvespre, i desitjava que la mar mai deixés de ser tan purificant, ni la llum tan blanca, ni els perfums que s'escolaven per les seves narius tan embriagadors, la temperatura tan ideal o els color tan vius. Tampoc volia canviar ell. Quan va arribar a l'illa no gaudia de l'aspecte físic de què ara sí que ho feia: l'estómac i la panxa se li havien reduït fins a esdevenir de nou una línia recta perfecta, els músculs se li havien tensat de nou i ja no els tenia flàccids, els cabells se li havien tornat negres igual que anys enrera, les arrugues havien desaparegut i el sol li havia retornat a la pell la seva vigor passada i l'havia obsequiat amb una tonalitat bruna com l'arena. Havia venut la feixuguesa per la lleugeresa perquè tota persona té dret a sentir-se així una vegada a la vida, i aprendre a jugar amb l'insuportable i el plàcid, amb el dolor del cos i la incansable imaginació.
Aquella tarda d'estiu però, es despertà sobresaltat de la seva migdiada sense saber el motiu. Un terror insuportable li envaí el cos: ja no percebia el perfum de la naturalesa que l'envoltava ni la suau brisa que li acariciava el rostre i els cabells mentre dormia, sinó que sentia una calor enganxosa i sufocant. No obrí els ulls fins uns segons després, atemorit d'allò que podia trobar si els obria. Quan es decidí a fer-ho la veié a ella, arraulida al seu costat, al llit, dormint, i una estranya sensació de feixuguesa li conquerí el cos i l'ànima a la vegada. Pesava. I tot ell havia retornat a l'estat original i pogué sentir de nou la nostàlgia, la pèrdua, el record. L'estigué observant durant una llarga estona. S'hi reconeixia en cada una de les seves faccions com abans ho havia fet amb el sol, la mar, la terra argilosa, l'arena i els arbres tortuosos i bells. Això el tranquil·litzà. La seva bellesa era estranya i màgica perquè era alhora lleugera i carregosa, vulnerable i forta. Ell era també ella i sabia que ell era en ella de forma immutable. Un amor senzill, però sublim es desprenia d'aquell cos inert, vigorós i jove.
Ella obrí els ulls i s'estirà per desempallegar-se de la son que encara planava sobre ella. Muss Es Sein, digué ell sense proposar-ho, mirant-la fixament als ulls. Ella el mirà divertida i contestà: Sí, així ha de ser. Llavors s'adonà que en ella vivia la seva illa, o millor dit, que ella era Muss Es Sein, l'illa-dona. Potser per això l'estimava tant.

Comentaris

  • ricberpi | 13-02-2006

    He gaudit llegint el teu relat. Endavant!!

  • muss es sein[Ofensiu]
    quetzcoatl | 02-10-2005

    Un interessant apunt per rellegir Kundera, per reescoltar Beethoven.
    Muss Es Sein, l'illa-dona, la dona-illa on el pes i la lleugeresa conflueixen i, a la fi, ens deixen sobrevolar la geografia i el pes dels cossos. Llavors, la feixuguesa no és feixuga sinó un sentiment ple, i una seguretat de les coses.

    Felicitats, m'agrada molt com descrius i com has entrellaçat aquests elements en una relació molt bonica entre dues persones.

    una abraçadassa,

    m

  • l insuportable lleugeresa del ser[Ofensiu]
    Gica Casamare | 30-08-2005 | Valoració: 10

    És un relat preciós i gràcies a "l'error" del Biel l'he pogut gaudir al 100%.
    Si no vaig errat més que la literatura alemanya aques Muss Es Sein és més kunderià que res més, oi? Potser és l meva "obsessió" amb Milan Kundera, que m'encanta, que me'l fan veure arreu.
    Una abraçada ben lleugera...

  • El naixement de l'Estel d'argent.[Ofensiu]
    Jofre | 27-07-2005 | Valoració: 9

    Estel (N),

    Ai senyor!
    Ara te'ns has tornat amant de la literatura alemanya... o potser de cançons... o aquesta rigorositat que els narius flairen dolçament.

    Sort que ets ben lliure, HA DE SER AIXÍ... massa taxatiu.
    Tanmateix els teus sentiments, que són els importants i valuosos, són bellíssims i exhalen vitalitat.

    T'has vestit amb roba ben vaporosa després d'aquest relat...
    Segueix estimant Estel, que val la pena.

    Elaboradíssim: una feina encomiable. Ets una escriptora que, efectivament, la Vida, t'ha ensenyat a pensar... i a sortir-te'n.

    Una cordial abraçada.




  • merci, però...[Ofensiu]
    Estel d'argent | 26-07-2005

    no em refereixo a l'amor entre un home o una dona, o l'enamorament... és un relat dedicat al meu pare i a l'amor paterno-filial, el que molta gent de la seva edat sent, després de veure com els dies es consumeixen i la tranquil·litat es desfà...

    De tota manera, moltes gràcies!

  • M'agrada - no m'agrada[Ofensiu]
    Biel Martí | 26-07-2005 | Valoració: 10

    Hola Estel d'argent, si no m'equivoco és el primer cop que et comento. M'ha agradat molt el teu relat, aquesta immensa metàfora inicial de la illa, descrivint-la no només físicament sinó també en quant a sensacions i ambients. M'ha agradat que després vagis introduint el concepte d'illa- dona per finalment fer-la aparèixer a ella, illa real. M'ha agradat també com descrius els sentiments d'ell, perdut en una mena de món paral·lel que suposa l'enamorament. I el concepte de "així ha de ser", nom de l'illa Muss Es Sein. No sé què no m'ha agradat, doncs el ritme és pausat i tranquil com deu estar-ho el protagonista. Ostres, quasi genial.

    Biel.

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Estel d'argent

Estel d'argent

53 Relats

98 Comentaris

59415 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
"La vida m'ha ensenyat a pensar, però el pensament no m'ha ensenyat a viure" (Herzen).

Aquesta és una de les cites que més m'agraden... segurament l'escriptura no ens ensenyarà a viure, però sí a pensar, que ja és molt.

Què dir de mi? Podria donar dades biogràfiques sobre mi, què faig, què deixo de fer, etc., però això ja ho anireu descobrint amb els relats d'aquesta pàgina...

Només diré que les paraules són com un tros de fang deforme a punt perquè algú mig despistat i innocent li doni forma, a punt perquè algú cregui que encara està tot per fer.

Sempre he pensat que aquest món necessita encara molta més imaginació... ;p