MOTSERRAT

-Vostès no van trucar.
-Sí, sí, jo vaig trucar reservant la taula- va dir la meva germana amb la cara que feia quan era petita i algun adult la renyava.
-Però per aquest tipus de menú, ho havien d’haver especificat. Jo ara no tinc els ingredients- deia amb veu freda i amb cara impertorbable, com si no sabés que ens fotia la nit enlaire- Sempre que s’agafen aquests tipus de menú per internet s’ha de dir.
-Escolti jo no ho sabia...- deia amb veu moixa i incrèdula la meva germana.
-Doncs ara, fixi’s, amb el restaurant ple com el tinc ... Amb fan anar tan malament...
I pensar que aquell era el regal que m’havia fet la meva germana, el regal que, com cada any, va caure a la taula de la nit de Nadal, amb aquell sobre tan ben presentat, de vermell platejat... I ella allà, seriosa, com un pal plantat, com si no tingués altra feina que descarregar els seus mals humors damunt nosaltres tres, amb la seva cara de pell fina, freda, sense arrugues, cara d’anar a sessions estètiques tot sovint, però sense efecte, sense cap arruga d’emoció. Amb el vestit negre fins al coll per a servir a la crème de la crème, per a no poder suportar a gent de la plebs, com nosaltres.
La meva germana va contestar amb veu fina:
-Ja li pagarem la diferència.
I ella, sorruda, no podia suportar que li paguéssim la diferència de preu d’aquell menú que el seu restaurant havia ofert per internet amb el que aquella nit hi havia a la carta.
La meva germana i jo ens vam creuar les mirades, mirades còmplices, de germanes que se saben els seus pensaments...
Quan van caure aquelles cartes blanques damunt la taula, i va desaparèixer la Rebeca de Hitchcock, gairebé les dues alhora ens vam interrogar:
-Marxem?
Teníem decidit marxar d’aquell restaurant de luxe, de senyores de bisó i de senyors ben vestits, que pensaven en delectar les seves parelles i així mateixos tot sovint perquè la crisi no els havia afectat.
-Vols que hi vagi jo a dir-li que marxem?- li vaig proporcionar aquesta pregunta amb generositat, ja que sabia que la meva germana ens havia volgut regalar aquell sopar al meu marit i a mi amb tota la il•lusió.
-No. Només faltaria. Ja hi aniré jo.
I es va apropar a aquella bruixa, que ens havia tractat tan malament perquè havíem aconseguit una oferta per internet, gens barata per cert, i quan la meva germana li va dir que marxàvem, encara va pronunciar aquestes paraules, estirant el seu coll de gall superb:
-Doncs, ara jo perdo una taula.
I així va ser com vam deixar els euros que ja havia pagat la meva germana, i així va ser com vam decidir acabar la nit en un altre restaurant de la ciutat, i així va ser com la dona amb més supèrbia que he conegut va quedar retratada. I encara que algun dia estigués folrada de diners, mai me’ls gastaria en un lloc que devia ser tan bonic quan el seu pare i la seva mare, que no havien anat mai a cap escola d’hoteleria, van decidir muntar aquell restaurant, amb esforç, dedicació i simpatia... Potser no va poder veure gaire aquelles cares afables dels seus pares, potser no se’n recorda d’on va sortir, potser no pot suportar haver de treballar... Llàstima que es digui Montserrat, un nom que l’han portat persones a qui he estat ben lligada, amb bons sentiments. Compadeixo a les persones que l’han de suportar.