Morts en vida

Un relat de: Aljezurful
Arriben un noi i una noia somrient. Seuen al meu costat i em parlen en llengua estrangera. No els conec.

Miro per la finestra. Veig coses que no sé què son. Segueixen parlant. No els miro.

Al cap d'una estona veig de reüll com ara hi ha una altra una parella. O potser no. El to de veu és el mateix. Un d'ells, el noi, s'entén una mica, poquet .. o no. No sé. Em miren. No vull.

Em neguitejo perquè espero al papa que hem vingui a buscar. He d'anar a classes de piano. Arribaré tard. Miro per la finestra. No sé on soc.
Em xerren molt però els ignoro. Son gent estranya.

La noia ara m'agafa la mà. No m'agrada que em toquin. La miro ofesa. Ara sembla que la reconec. Em sona. Li faig un somriure de cortesia. No sé qui és. Els nois s'abracen i ploren plegats. Em cansa la situació. Enyoro la mama. Miro de nou per la finestra i veig coses.

Sento soroll de fons. Constant. Nois que parlen. Una caldera encesa. Gent. Un ventilador. Tinc ganes de banyar-me al mar. Em sento sola. A la finestra les coses es mouen. Reconec un ocell. El rellotge de la paret té un cucut. No sé què és però m'agrada.

La parella que tinc al costat s'aixeca. Ella s'acosta. Fa un soroll amb la boca i em dona un petó a la front. Tanco els ulls. M'agrada. Em son familiars però no sé de què. No vull que marxin. Em fan sentir bé. Vull que em segueixin explicant coses. Vull anar-me'n. Tinc por. No conec ningú. Vull parlar però no em surten les paraules. Els voldria abraçar però no sé com fer-ho. No sé què és abraçar. Tant se val. Em canso. Miro per la finestra i veig coses.

Arriba un senyor amb bata blanca. No sé qui és. Parla amb dos desconeguts que tinc al costat. Fan que no amb el cap. M'atabalen. Em neguitejo. No sé de qui parlen. No sé què diuen. No entenc. No sé.

Marxen i jo els miro com surten abraçats. Els enyoro. Torneu! Us estimo fills meus! Vull plorar. Ploro, però ara no sé per què.

El papa i la mama m’han de venir a recollir per anar a classes de piano. Faré tard. Miro per la finestra i veig coses.

(I quan perdem el substrat d'allò que hem fet i hem estat només ens queda l'instant... i la memòria que els altres, sobretot dels que ens estimen, tenen d'allò que vàrem ser... com els morts, però vius. Morts en vida.)

Comentaris

  • Però vius[Ofensiu]
    Prou bé | 09-08-2022

    Un relat sobre una realitat terrible. Un relat que remou les entranyes, els pensaments i els sentiments... Un relat de ser sense ser...
    Ben escenificat!

    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: