Mort... Però com? Mort?

Un relat de: Bonhomia

Indisponibilitat. Mancança de recursos. Fatalisme. Un déu que podria fer el bé és mort. El déu que pot fer el mal és viu. Vivim sota una fina tela que és el cel i que s'està a punt de trencar. Viure a Mart és una utopia. Viure a la Lluna un luxe reservat a no sé qui. Ferides. Moments dolorosos, uns darrere dels altres.
-Pietat, Senyor! Ens volen matar!-. Però el Senyor no escolta. El Senyor viu a sobre de la tela i ja en té prou amb tota la tecnologia del món per divertir-se, no li interessa la humanitat, només els progressos que fa per otorgar-li més avantatges. Mai està sol, perque som les seves marionetes.

Ara ve la guerra, la mateixa que va arribar fa temps. Ningú sap qui l'ha provocada. Potser tots nosaltres? Restar armat no és fàcil i esporugueix, però viure sense armes és entregar-se a la mort. Tornen els camps de refugiats, i la misèria que provoca infinites malalties i infinit malestar, acompanyat d'una molt amarga sensació de terror, com mai ens l'havíem imaginat.

Arriben les injustícies, més fortes que les de la pau. La pau és solsament un miratge i no és tendra, sinó esgarrifosa pel seu absurd. No podem mirar-nos als ulls. Tots ens sentim culpables. I cadascú a la presó que s'ha creat, i a la presó, també, que li han creat els altres. Misèria racional, com un delicte contra el somni de l'amor. L'amor, com que és irracional, no el sabem fer servir.

Per fi s'acaba tot, quan ja ha succeït la mort. Però ara no hi som. Que potser descansem en pau? No. Som menjar pels cucs, però no ens pot importar, perque ja no hi som. Mai cridarem "per fi!" satisfets. Som víctimes de la matèria morta, a la qual no li cal lluïtar per posseïrnos. Mai cridarem "s'ha acabat!", doncs la tortura no s'acaba, vivim amb la consciència, i aquesta és un defecte humà, encara que el fet de ser humà ja és un defecte.

On han anat a parar les flors? A la guerra, a la misèria, a la mort, o sigui a la no-vida, al no-res, que ens atrapa sense cap mena d'esforç, doncs no té força, perque no és, no és un ent d'existència, simplement, no és.

No som. Si no n'esteu segurs, pregunteu-li al vostre veí, a un amic, i rebreu la mateixa resposta perque les paraules ja van morir quan va "néixer" la humanitat. La vida és un reflexe de la mort, i mentre duri serà "pitjor" que aquesta.

Comentaris

  • D'un realisme irreal i cert !!![Ofensiu]
    jomagi | 08-11-2016 | Valoració: 10

    Aquest relat te una força imponent alhora que per a molts
    potser els és quelcom llunyà i potser irrellevant....
    L'estupidesa humana va en augment imparable !!!...

    Et seguiré. Una forta abraçada.

  • Apreciat Sergi[Ofensiu]
    ANEROL | 14-09-2007 | Valoració: 10

    Poses en paraules molts sentiments meus. Encara que trobo massa pesimisme

l´Autor

Foto de perfil de Bonhomia

Bonhomia

646 Relats

1852 Comentaris

513891 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
L'armonia commou la selva verge de paratges interexternalitzats mentre els estels ens somriuen dolçament i les nits i els dies es confonen en boira d'un nou color que brillarà per la mare universal que va fer-nos i cerquem cuidar... si és que aquestes paraules contenen cert ressò d'esperança en un món tan difícil i complicat.