Món insensat

El cel cau com un llençol,
les àguiles xisclen rumors.
I la Terra, com un bressol,
ens retén amb tremolor.

La Lluna crida salvatges plegàries,
el Sol canta mig mort.
Pel dimoni és l'hora màgica,
tots els àngels van de tort.

Morir avui és una sort divina,
doncs només fem que restar.
La sort dels vagabunds brilla,
ha arribat l'hora de tornar a començar.

Fem que l'infern respiri,
i transpiri foc que ens fa vibrar.
Tot el que de lluny s'admiri,
de prop esclatarà.

Bull la sang dels perdedors,
en un mar d'embranzides histèriques.
Res no va cap a millor,
ja podem córrer tots cap a la perifèria.

Quan arribi el moment en que els déus
arribin per jutjar i administrar,
sa presència serà ben breu,
doncs cal una nova presència enfocar.