MISSIÓ PERDUDA

Hi ha un veí, que en aquests dies i quan ens trobem a l’ascensor, em sol dir “un altre dia de la marmota”. M’ho comenta amb el posat seriós i, possiblement, sense adonar-se’n que, gairebé sempre repeteix el mateix. Tal vegada, per fer creïble i certa la frase.
No el contradic de paraula, però, el responc amb un somriure que, de ben segur, no percep per raons obvies, pròpies de les circumstàncies d’anar tots emmascarats. Avui, és un dia d’aquests, de la conversa previsible, diàlegs d’ascensor.
Però, ves per on, que me n’ha recordat una altra de ben diferent. “El temps és perfectament domesticable”. També vaig somriure en escoltar-la. No pas amb suficiència, sinó amb una certa incredulitat d’ignorant. Hi vaig donar algunes voltes. Com es pot dominar el temps, tan fugisser com és ell? Al final de no sé quantes, de voltes i de rumiar-hi de tant en tant, me’n rigué de mi mateixa, ho havia entès i era prou senzilla la resposta.
El pensar en algunes circumstàncies viscudes, i mirant-les de cara, em vaig veure a mi mateixa. Decidí apuntar-m’ho.
- Corrent perquè se m’escapava el bus; em va tocar esperar el pròxim. L’espera se’m feu llarga.
Temps perdut

- Un matí de diumenge, tranquil, fent mots encreuats tot esmorzant
- Trobada amb una bona amiga o
- Una tarda amb un home interessant, que n‘hi ha,

Els tres supòsits duren uns minuts


- Dedicar-te a una feina que no t’agrada


Pot fer-se terriblement llarga

- Fer zàping davant de la tele un dia i un altre, enganxada a qualsevol programa, és un disbarat, amb perdó.
Temps incontrolat

Només és qüestió d’escollir. La frase que m’havia interessat no era “d’ascensor”. Vaig sentir-la en el context d’una conferència i dita per un filòsof. Per tant, la meva resposta, planera, no és tan senzilla. No se m’escau filosofar, millor deixar-ho per altri.
Un savi deia que perdre és guanyar. Hauré perdut el joc, però he guanyat alhora, perquè crec que és el nostre jo, que hem de “domesticar”.