Missatge als perdedors

L'altre dia vaig patir una estranya revelació. Una frase poc eloqüent se m'aparegué de sobte mentre caminava pel carrer en direcció a casa, com si algú o alguna cosa me l'hagués incrustada al cervell. Tornava de la feina i, sense saber encara el motiu, vaig pensar: en aquesta vida hi ha gent que sempre guanya i gent que sempre perd. Així doncs, que, després de dividir el món en dues meitats ben diferenciades, vaig caure que seria bo saber en quina de les dues m'inscrivia. Una veu divina - una mica ronca i amb certa ferum d'alcohol, tot s'ha de dir - em va desvetllar el misteri: Tu ets de les que perden. I no una vegada, sinó sempre. En un primer moment, em vaig rebel·lar amb indignació contra tal constatació, sobretot perquè me l'havia dictat una veu inhumana que no sortia d'enlloc. D'on venia? De la senyora gran i sàvia amb caminador que esperava compungida a què el semàfor canviés a verd? La dependenta grassoneta de la xurreria o els mateixos xurros? La parella madura que feia cua per entrar a l'Imperator o potser el jove d'ulls impacients que caminava com si fes la I marató de l'Eixample Dret?
No podia ser cert. Però l'havia sentida. I m'inquietava. Uns minuts més tard, però, vaig començar a repassar els últims esdeveniments de la meva vida. Potser sí que tenia raó aquella veu; una raó ferotge i vertiginosa. Vaig recordar un relat d'una tal estel d'argent que afirmava que en aquesta vida sempre hi ha un però. N'hi hauria per a mi aquesta vegada? Semblava que no.
D'acord. Ho accepto. Tens raó, veu divina!
Aquest descobriment em va revelar encara més coses de la naturalesa de la meva raça impura: tot apunta a què els perdedors som més humils que la resta dels mortals perquè acceptem amb resignació la nostra condició de perdedors. I ens reconeixem uns als altres. Som com les velles xafarderes dels pobles que es reuneixen a les cantonades per criticar a tots els seus veïns, i si poden, els de més enllà. Al llarg de la nostra vida ens anem trobant per explicar-nos els nostres fracassos i no sentir-nos tan sols i desemparats. Però nosaltres, els perdedors, som més discrets que les velles xafarderes. Ens observem, ens olorem, deixem anar una aura - o pudor - rància i grotesca allà on passem. Tenim el desig de caure i no ho podem evitar. Les alçades ens angoixen perquè són inaccessibles i el ciment del terra ens atrau com un iman. Si alguna vegada veieu algú estabornit al terra, no en tingueu cap dubte: és un perdedor. Forma part de la meitat del món que sempre perd. I és així perquè l'altra meitat sempre guanya. Ells facin el que facin, lluitin o no lluitin, siguin joves d'ulls impacients o dones grassonetes que venen xurros; ells sempre guanyen. Que no els sabeu reconèixer? Molt fàcil. Pregunteu-los per aquella cosa que vosaltres porteu tant de temps anhelant. Ells ja fa temps que la posseeixen, i no tan sols això, sinó que sense cap mena d'esforç, potser sense buscar-la i tot, la qual cosa els transforma en menyspreadors de la realitat. I com més a prop creieu que les vostres mans assoleixen allò desitjat, més lluny ho tindreu, perquè sempre hi haurà algú altre que hi arribarà abans i ho lluirà enlloc vostre. A nosaltres, els perdedors, se'ns prohibeix de la vessant tangible de la vida i se'ns relega al món de la imaginació i la fantasia, mentre que els guanyadors, per la seva naturalesa, miren quelcom que els agrada i ja és seu. I no us penseu que són gent extraordinària, no, i ara! Són gent ben normal, que passeja entre vosaltres, sense cap detall significatiu, ni més bells, més rics o més savis. Potser, fins i tot, teniu algun amic així i no ho sabeu encara. Naixem, creixem i morim igual, i l'únic que ens diferencia és que ells, inexplicablement, sempre guanyen. Un diferència prou considerable, no? No obstant això, ells no ho saben. No en tenen consciència i això fa que, pels perdedors com jo, encara siguin personatges més irritables i difícils de suportar. Exhibeixen el seu triomf total i aclaparador amb absoluta normalitat i elegància per allà on van sense percebre que la seva victòria constant és la càrrega de tants altres éssers humans que vivim eternament amb les espatlles cansades i encarcarades. I no els hi demaneu compassió o clemència. No us la conferiran perquè ells no s'adonen de la seva condició i no entendran mai la vostra impotència; l'esforç davant la facilitat; el reconeixement davant l'anonimat més vulgar.
És possible que algú us titlli d'envejosos. No deixeu que us ho etzibi! Els perdedors, en el fons, només desitgem, anhelem i admirem a altres persones. No els envegem a ells. Envegem la seva gràcia arbitrària i divina que fa que una meitat del món no deixi mai de lluitar, mentre que l'altra meitat lluita un cop, i ja ho té tot. Nosaltres movem mans, braços, cames, tot el nostre cos és un bellugueig perenne - i ridícul - cercant algú que ens miri amb els ulls fixes i ens escolti amb una mica de perseverança. Ells, en canvi, aixequen un dit amb parsimònia i ja en tenen prou perquè algú satisfaci els seus desitjos, els escolti les seves rucades o els veneri cegament. I ells, a més, ho trobaran el més natural del món. I nosaltres, des del racó, ens ho mirarem entre fascinats i impotents per aquell poder de seducció tan exquisit que destil·len els guanyadors. Recordem que nosaltres només desprenem una mediocre olor - rància i grotesca - que, en la majoria dels casos, passa desapercebuda malgrat que us garanteixin que el vostre perfum és el més sublim del mercat.
Així doncs, estimats companys de la meitat del món que sempre perd, si alguna vegada sentiu una veu inhumana que us crida o us respon a alguna qüestió poca-solta que, com a mi, se us acut mentre passegeu pel carrer, no us espanteu. Serà La Veu que us avisarà que ja és hora que accepteu la vostra condició de perdedors. I recordeu: els perdedors estem plens de peròs, però no el cerqueu per deslliurar-vos de la vostra naturalesa. No podreu.