MIRAMAR HOTEL

Sí, tot el que m’enquadra la finestra m’agrada. Aquesta finestra és a l’habitació que he triat en un hotel de la costa que mira al mar. És familiar, senzill, però, té de tot el que em cal. Sobretot, el que entra per la gran finestra; mar, patins amb les veles al vent, barques i gavines. Tot és al meu abast i tot és per a mi! També, el silenci que anava cercant. Em cal atrinxerar-me en un refugi que em defensi de mi mateixa. És bo d’aturar-se de tant en tant, i ho estic fent. Em quedaven uns dies de vacances i els aprofito, ara, que és temporada baixa.
Aquesta matinada, però, tot just a trenc d’alba, m’ha sonat el telèfon; quan he reaccionat ja havien penjat. No hi he donat més importància, per bé, que m’hagi costat dormir-me altra vegada.
He baixat a esmorzar més d’hora de l’habitual. M’ha semblat percebre, en el fer dels cambrers, quelcom de diferent. Un dels propietaris, en confiança, m’ha dit que la Sra. Font, amb qui jo sovint compartia taula, havia mort, de matinada, segons el forense. He quedat sense paraules, per no dir allò de què ahir havia sopat amb ella.
Certament, no fou una conversa corrent. La Mercè no era vulgar. De repent, he tornat a sentir aquell truc, el truc del telèfon que no havia atès. Com és possible aquesta actitud?
La Mercè era una dona gran, de bona presència i el cap molt clar; tant, que voldria recordar fil per randa les seves paraules d’anit, probablement, les darreres. Parlàrem de la mort.
Creia, fermament, que no moríem. Passàvem a un altre estat meravellós. En preguntar-li què hi esperava trobar després, em digué que era una sorpresa! Sabia que tenia els dies comptats, amb el bitllet de sortida; no era cap secret. Sempre havia demanat als metges, la màxima claredat, i ho feren. No tenia família directa, bons amics del barri i prou. No volia que, amb tota la bona fe, ningú la pertorbés en el moment d’anar-se’n. En dir això, els ulls li brillaven.
Amb tota naturalitat hauria emprés la marxa cap a l’aventura i la sorpresa.