Mirades

Un relat de: AnNna

"Ei... Qui ets? No et conec pas... Què fas, noi? Què mires? Que hi ha algú famós darrere meu? No, no hi ha ningú... Gent que passa passeig avall, tranquils o atrafegats, passejant o amb presses. Però ningú interessant, ves... No, no, és que tu no estàs fixat pas en res de darrere meu... tens la vista ben clavada en mi... Però... Serà possible! No em diguis que m'estàs mirant a mi! Però vols apartar la mirada ja? Què fas tanta estona? Què se t'hi ha perdut en la meva persona? Noi... Per què em mires? Vols parar? Et faria res deixar de mirar-me? A veure.... Ja sé que estic molt bona i que aquests texans ajustats i aquesta samarreta taronja que duc avui encara estilitzen més la meva figura... ja sé que el cabell arrissat em fa molt més atractiva... ja sé que avui al pintar-me m'he fet deu vegades més irresistible... ja sé que avui estic més bonica que mai... però no tant com per a que estiguis tota l'estona amb els ulls fixos en mi! Però que descarat! Si us plau... comporta't! No em miris d'aquesta manera! Que no em miris així et dic! I a sobre somrius... Què deus estar pensant? No ho sé, però desvia la mirada, si us plau!
Encara que, ben mirat, tu tampoc estàs tan malament, saps? No... Ets mono... sí, aquest floc de cabells que et cau per sobre de l'ull et queda molt bé... I malgrat la distància que ens separa, puc veure l'ull que no queda atrapat pels teus cabells bruns, i és d'un color verd intens molt bonic, també... Aquesta samarreta de tirants deixa al descobert uns braços forts i musculats, i unes mans grosses i suaus. De culet tampoc falles, saps? Tot al seu lloc, ben posat...
I encara segueixes mirant-me... no t'has adonat que jo també ho faig? No n'hi ha per tant, de veritat... no em miris tant... Em moc amb suavitat i amb parsimònia, notant a cada gest la teva mirada clavada en el meu cos. Noi... Però podries dissimular una miqueta, no? Vols dir que no n'hi ha prou?
De cop, però, els teus ulls canvien el seu destí. Busco desesperada on han anat a parar. Ara la víctima és una noia una mica més gran que jo, de pell morena, de les que es veu d'una hora lluny que fan sessions de raigs UVA. Eeei! Noi! Però què fas? No la miris tant! Ei! Mira'm a mi! Que encara sóc aquí, eeh! Tio, que jo sóc molt millor que aquesta rossa tenyida! Ei, de veritat... quina ràbia! Ja no et recordes de mi? He deixat d'interessar-te perquè ella té els pits dues talles més grans? Ei! On vas, ara? Ni se t'acudeixi seguir-la... No marxis! Mira lo guapa que sóc... queda't! Encara no m'has vist bé... torna! Mira'm... va, que et deixo! Ei... torna... no marxis... no te'n vagis... si us plau... mira'm!"

Comentaris

  • Ostres...[Ofensiu]
    Qu1MiCa | 22-02-2009

    he acabat de llegir-ho i no sé a qui li tinc més ràbia: al noi, a la tia espectacular o a la protagonista!! No ho tinc clar...;)

    Et llegeixo sovint...amb aquest relat no me pogut estar de comentar-te!! ;)

    Per cert...veient la teva biografia: crec que tenim una amiga comú l' afrodita (o natalypoulain)...jo també tinc flog, és 8rachel8...qualsevol dia d'aquest et comento, et sembla?? ;D

  • Carme Dangla | 19-09-2005

    M'ha fet pensar en ell curs passat, que al tren sovint hi havia un noi que em mirava d'una manera fixa.
    No em mirava la cara, segurament no sóc cap bellesa i porto ulleres gruixudes, mirava sempre una mica mes avall i com que cada vegada feia més calor i anava canviant de roba, cada vegada mirava més, diria que em buscava per la finestra del tren abans d'entrar a l'estació, per córrer fins el vagó per on jo pujaria.
    També quan pujava una noia d'aquestes que ensenyen tota la panxa, mitja esquena y mig cul, canviava de pressa.
    Com a la teva protagonista no sabia si m'agradava que em mirés o no. El noi no era pas el meu tipus. Al final vaig arribar a imaginar que aniria a la platja al seu poble que sé que és Calella, el buscaria i m'hi posaria a prendre el sol davant d'ell traient-me tot el necessari perquè em pugués veure d'una vegada per totes, que al final ja em feia patir de tantes ganes que en tenia.
    Veig que ets de Sant Celoni, jo sóc de Sant Cebrià i només ens separa el Montnegre, bastantes vegades he anat al teu poble a peu i precisament he fet un relat sobre el camí que hi ha.
    M'agradaria que te'l miressis a veure que et sembla, jo no escric gaire i quan faig una cosa me la miro i corregeixo mil vegades i suposo que encara no està bé. A veure si tu que ets veïna i a lo millor coneixes alguna de les coses que hi surten em pot dir si estan ben descrites.
    Es diu El camí màgic
    Abraçades

  • Molt enginyós![Ofensiu]
    Maragda | 28-08-2005 | Valoració: 10

    M'ha fet molta gràcia aquest relat AnNna! A banda de ser enginyós i d'estar molt ben esrit (De debò que m'has deixat bocabadada, escrius tant bé!...) m'has fet recordar els meus tragectes en autobús, de quan vivia a BCN, on m'entretenia observant tots aquets petits jocs de mirades en els altres passatgers.
    Tal com diu la Lavínia, alguns nois, són com papallones... No poden evitar-ho!
    Moltes gràcies per comentar-me. Et seguiré llegint.
    Una abraçada!

  • original i amb picardia[Ofensiu]
    daniel vila albero | 25-06-2005 | Valoració: 10

    Soc en Daniel Vila, l' autor del poema "Ets com una nineta que neix de l'aigua mes pura i mes bella..." M ha fet molta il-lusio el teu comentari perque veig que empatitzem; tu tambe et defenses prou be escrivint, continua aixi, vas per bon cami
    el meu e-mail es viborax@hotmail.com
    fins aviat

  • molt be![Ofensiu]
    aleix | 01-05-2005 | Valoració: 10

    Ei, és un text molt original! Al principi és una mica narcisisme, i al final hi apareix la gelosia.

    Gràcies per lo de l'apòstrof.
    Vam néixer el mateix dia!

  • molt be![Ofensiu]
    aleix | 01-05-2005 | Valoració: 9

    Ei, és un text molt original! Al principi és una mica narcisisme, i al final hi apareix la gelosia.

    Gràcies per lo de l'apòstrof.
    Vam néixer el mateix dia!

  • perfecte![Ofensiu]
    Capdelin | 15-04-2005 | Valoració: 10

    amb una persistent insistència, una i mil vegades amb la mirada... fantàstic relat... perfectament escrit... i al final el contrast brutal i melangiós a la vegada...
    has fet un retrat de l´obsessió de la pròpia imatge com a reclam amorós...
    m´ha agradat moltíssim...
    un petó wapíssima!

  • AnNna | 14-04-2005

    això intentava ser una crítica a les noies com la protagonista d'aquest text....

  • Els ulls[Ofensiu]
    Lavínia | 14-04-2005 | Valoració: 10

    són volubles, AnNna, formen part de les persones, a més, però, han de ser volubles per força perquè són curiosos i badocs alhora. Així la mirada fixa de qui creus que està per la narradora del teu relat (tu, potser) ha de bellugar-se cap a un altre lloc que li cridi més l'atenció (la rossa tenyida i pintada) i és que si la mirada és tafanera, vol saber.
    El que passa és que la mirada d'ells, a vegades, és inconstant, és a dir va de lloc en lloc, sense quedar-se en cap. Fa com les papallones: de flor en flor!

    Què hi farem c'est la vie!

    Un petonàs.

    PD
    Sí que vindré al dinar!!

Valoració mitja: 9.83

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: