Miracle és nom de dona

Hi ha dues menes de miracles, els que no ho són i els que tampoc.

Jo milito en el segon grup. Vaig néixer pansida, com un gra de raïm del Priorat en temps de sequera i al mig d'un pedregar. En arribar a la vintena encara no tenia esma per res, caminava apesarada com si portés el món a les espatlles.

Quan va aparèixer ell, havia passat per un rosari de metges que només m'havien receptat vitamines i exercici a l'aire lliure. En veure'l vaig pensar, fixa't, un altre esfondrat com jo, lleig i desmenjat. Això va ser perquè no li havia fitat la mirada. La tenia obliqua i enfonsada dins de la caverna de les òrbites i les ninetes semblaven inexistents fins que es clavaven en les teves. Llavors tenies la impressió que et xuclava el cervell i te'l deixava net de cèl·lules mortes.

Després d'una llarga mirada i sense haver-me tocat ni preguntat res es va dirigir als meus pares. "Mirin, el cas és prou clar. La seva filla té un bloqueig a nivell del jo i caldrà aprofundir en el súper-jo perquè aflori totes les seves potencialitats. Els proposo que ingressi a la meva clínica i en sis mesos els la tornaré amb el més alt nivell perfectible". Així ho vàrem fer.

Quan al cap de sis mesos vaig tornar a casa, alegre i enèrgica i mentre estava explicant als meus pares les potencialitats que havia adquirit, ma mare es va fixar en el desproporcionat volum del meu ventre. "Ai sí", vaig dir, "és la manifestació viva de l'aflorament de les potencialitats que ha alliberat el doctor en aprofundir en el meu súper-jo. Cap com ell per guiar-te pel camí de la perfecció"