MIL BOCINS

Un relat de: Ullassos
MIL BOCINS

Aferrada a una història d’amor inhòspita, des de fa anys, n’Elisa, trepitja desganada els mateixos carrers cada dia quan torna instintivament i sense esma a ca seva després d’un horabaixa sossegat a la botiga.

Un lloc que etiqueta conscientment amb la paraula REFUGI. Paraula que defineix amb completesa el que ella sent com espai propi i intransferible. Una quarantena de metres on la seva llibertat esdevé patrimoni innegociable.

Una tenda de fils , que amb molt bon criteri , decidí obrir per fugir d’una realitat que no li agradava. Potser seria més just dir d’una realitat que encara no havia après a manejar malgrat semblàs impensable a determinades altures de la seva confusa trajectòria.

Mare de tres fills, que ara ja no són ni seus perquè la vida els ha ubicat en altres indrets; transpira intensa incomoditat emocional a tots els racons d’un cos desacostumat al sentiment de serenitat.

I somia.

A cada metre caminat cap a la casa on viu amb el seu encara marit, pensa en tot allò que de petita esperava un dia es complís. En tot el bolic de desitjos que anava dibuixant amb gust a futur i que, assegurava, algun dia la convertirien en una dona diversa, particularment diferent de totes les altres.

Especial, -postil.lava ella en els seus somnis d’adolescent- paraula que havia escollit conscientment i que segons el seu parer era molt adient a la seva natural idiosincrasia d’anar sempre contra corrent.

Una dona feta a bocins de felicitat intermitent. Amb un accentuat reregust de dolcesa a la panxa i d’una nostàlgia a infantesa que encara avui reviu i l’emociona.

Ben cert és, que l’impacte que això li ha creat al seu dia a dia, queda esquitxat d’un desassossec aspredolç que, a moments, en la seva usual i estricta rutina de tornar a casa, l’empeny cap a una desmesurada necessitat de cridar fort i amb inusitada ràbia un “no en vull, més, no en tinc ganes”.

Però no pot. No té les eines per fer sortir un fil gruixut de veu que canvii les coses. I transita capficada en un insolent estat de penombra anímica al qual ja s’ha acostumat. Per això res mai no canvia.

Una repetició insistent del mateix pensament es queda només en això: un pensament que sembla no tenir ni la més mínima intenció d’anar més enllà per transformar-se i convertir-se en acció.

Tot i que ho intenta no troba els estris que l’obliguin a encarar-se amb totes les seves pors amb determinació i contundència. Voldria poder prémer un botó que la catapultés en una altra direcció: la de decidir, la de desenganxar-se; la d’allunyar-se d'aquesta espantosa realitat que la maltracta.

Mentrestant, sabedora de la seva covardia, continua fermada a la insofrible traïció cap a si mateixa de renunciar conscientment a allò que ha cercat i esperat tota una vida.

I es que,dissortadament, el seu, és un crit de guerra tan silenciós que no té prou puixança per fer-se cert ni tangible. Així idò, la mateixa escena continua repetint-se en cada trajecte de retorn.

Travessa com a desorientada els carrers. Arrossega amb el seu caminar la sensació d’una buidor desesperant. D’una apatia que l’acarona marcant una vida plena de desil.lusions que s’han anat apoderant de la seva bellesa física i interior eixugant la llunyana necessitat de sentir-se anàrquica, rebel.

On és aquella dona? -es demana sovint com qui parlés d’un desconegut que recorda de manera imprecisa-.
I doblega la ràbia un cop més per no haver d’enfrontar-se al pànic de no reconèixer-se.

La seva, ha estat una vida colpejada per amors desagraïts. Insultants. Tots ells tallats i cosits amb idèntic patró.

Quina bogeria!
Quanta insensatesa frega de ben aprop la mentida permanent de voler creure que l’amor és allò que s’aprèn als contes de na Ventafocs i na Blancaneus.

Ella, ni s’olor n’ha sentit de l’amor!

Aroma a fracàs. Olor de derrota.

Qui cony - es demana travessant ja el carrer que enfila directament cap a la plaça- es degué inventar la surrealista imatge del fotut PRINCEP BLAU???

Avui fa calor. Una vaga percepció que li explicita el cos amb la suor, que pererosa, degota entre els pits sense arribar a interrompre els seus pensaments.

Carrer de les ombres 34.
Quina insolent ironia!!! -pensa amb una certa sensació de derrota i cinisme.
Ho sap, sense aixecar ni tan sols els ulls de terra. Coneix cada pam del recorregut amb minuciositat. En podria fer una descripció detallada i no s’equivocaria de gaire. Té el temps perfectament interioritzat i el bateg del cor s’accelera a mesura que es fa a prop de la casa. La seva. Un “Canostra” culturalment idealitzat, susurra cap endins mallletada i escèptica. I la paraula li sembla quasi impertinent.

Habitacle de façana estreta i persianes grogues.
“Hauriem d’arreglar el bocí de llamborda mig romput al cantó de l'esquerra de l’entrada”. Pensament diari quan aixeca la mirada cap a la porta i els ulls reneguen per entrar-hi.

Ralenteix el pas a l’interior. No frissa. Contràriament a la majoria, el fet d’arribar a casa la desanima. No vol deixar que aquesta sensació feixuga l’envaeixi. Mentre gira les coses de la borsa per trobar el manat de claus, s'entreté en la incògnita passatgera del què hauria estat si algun dels seus somnis s'hagués entrecreuat irreverent al seu camí per complir-se. Qui sap. Per Ventura la travessia hauria sigut menys feixuga de la mà d’un altre amor…

Replega distreta la correspondència de terra al batiport agafant una mescladissa de publicitat on de sobte hi compareix un sobre escrit a mà. De cop el cor es capgira perquè els ulls reconeixen la lletra amb immediatesa. La maleïda premonició que li anuncia allò que sap des de molt temps enrere. Tot i que no ho vol veure, l’estrepitós silenci familiar dels darrers temps ha anat anunciant el que ningú era capaç de posar damunt la taula. Fa tant de mal, és tan insistent i repetitiu el crit de deslleialtat que arriba cada dia, que la ferida no pot tancar-se si no decideix combatre. I ho sap. Tot i que giri la mirada cap al passat incapaç de desfermar-s’hi.

Avui, sense saber massa bé com, la vida li ha posat l’espinós present ben davant el nas, insultant-la quasi, menyspreant la seva poruguesa, trasbalsant tots els seus afectes.

L’olor a absència just entrant a l’habitació és tan abusiva i immerescuda que els ulls recorren inquiets cada paret desafiant un espai que fins avui parlava en plural.
Ara, armaris buids, calaixos oberts i llums encesos descriuen amb escrupolosa perfecció la pressa d’un home que incapaç de mirar-la als ulls des de fa anys, ha decidit abandonar-la.

És el moment de la seva gens volguda VICTÒRIA. Corpresa i sobresaltada, assumeix que el que tota la vida ha repetit, avui, finalment, agafa forma.

“CONFIA”, és el seu mantra. No ho dubtis.
La vida SEMPRE posa les coses al seu lloc.

Comentaris

shivaniroy | 07-10-2022 | Valoració: 6

Aunty Escort Chennai
South Indian Escort
Muslim Girl Escort

  • Difícil [Ofensiu]
    Prou bé | 07-10-2022

    El recorregut d'aquesta vida.
    Il·lusions, somnis, rutines,d'excepcions, abandonament de la pròpia personalitat, submissió a uns fets vitals anorreants..
    I al final caldrà adaptar-se a la llibertat que li arriba per sorpresa (?)!

    Relat amb molt contingut que atrapa l'interès i no fàcil de llegir, com no és fàcil la vida que expliques.
    Amb total cordialitat

  • Valoració mitja: 8.67

    Ajuda'ns amb un donatiu

    Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

    l´Autor

    Foto de perfil de Ullassos

    Ullassos

    9 Relats

    22 Comentaris

    3685 Lectures

    Valoració de l'autor: 9.50