Tan debò fos més senzill…

Un relat de: Ullassos
Duien anys estimant-se a l’ombra d’un desig malentés. Es trobaven sempre al mateix lloc, dos cops per setmana, a l’hora on el silenci recorria els carrers, i les persianes tancades donaven l’esquena a la nit.

El ritual sempre únic, invariable, quotidià. Unes olives, dues canyes i música de fons. Rialles, conversa i complicitat. Els cossos relaxats amb l’energia del cap de setmana que s’entreveu tediós i quasi sempre etern. Nins, dinars amb amics, família i si escau qualque improvisada excursió a algun indret desconegut per poder explicar el dilluns a la feina una anécdota diversa.

Aquest divendres na Sara havia assajat a consciència i amb precisió al manco tres vegades a davant el mirall que cada matí li donava el primer bon dia, el discurs que tenia preparat per creuar el camí de la despedida d’un amor mig complicat amb en Carles. Havia decidit amb clara determinació abandonar una relació desprovista de futur. Repetí les pauses, els silencis i les mirades a força de recordar les tècniques d’interpretació que a la universitat, mentrestant estudiava el que no li interessava, havia interioritzat amb meravellosa dignitat. Si hagués fet cas al seu desig -es deia sense aixecar la veu- , potser hauria trepitjat escenaris diversos als que obligatòriament i amb desidia trepitjava cada matí per anar a fer feina.

Discutien sempre. Discutien molt. Havien après que les reconciliacions endolcien el camí de la propera retrobada. I es resignaven dimecres rera divendres a tornar coincidir amb la intenció d’intentar ensenyar al món que hi ha camins que es trien tot i saber que estàs equivocat.

Altres dues canyes i música de fons aconseguiren suavitzar un vespre que es desplegava inusualment avorrit.

La conversa agafà una tonalitat grisa, com si el presagi d’un final intuit però encara no parlat inundés de cop les hores. Les mans, a les portes de la vuitena campanada que anunciava les onze de nit, encara no havien cercat cap cop les carícies de l’amor, i la Sara decidida i convençuda va rompre el quasi gel d’aquell “no estic còmode avui” amb un to contundent i fent una pregunta que a en Carles li semblà agressiva i despiadada.
-Has pensat mai què passaria si deixéssim la nostra història? Em sento com si fos a dins un cercle que ja ha deixat d’interessar-me, i voldria allunyar-me’n un temps. No sé si estic fent el que vull, però tanmateix és el que sento, va vomitar de cop com si hagués après un poema de Benedetti a l’escola.

Mirava en Carles a l’espera d’un senyal que li sugeris una reacció, qualsevol gest servia, era igual; només un lleuger traç d'intenció; només una resposta que provoqués una sacsada al ventre, un sútil terratrèmol a les emocions que semblaven adormides, per poder així començar a dibuixar la travessia de la pèrdua del que havia sigut el company de camí per endreçar els daltabaixos d’una vida insustancial i plana amb un marit que la única cosa que li regalà per fer-la feliç foren tres fills.

Feia quasi dos anys que una exposició d’art a Venècia els obligà a coincidir per un tema de feina. En Carles hi arribà de casualitat com qui arriba a un aeroport per primera vegada. Substituïa a un company de departament que a darrera hora va haver de desdir per motius familiars, i sense ni tan sols demanar-li si hi havia algun entrebanc, es trobà a una biennal d’art sense sabre siquiera quin paper havia d’interpretar. Es conegueren de manera fortuita, bocabadats davant ll’observació atònita d’una obra d’art titulada “el matrimoni”. Una espècie de premonició. Un quadre d’una cerimònia nupcial; bellissim, traçat a pinzellades dels colors dolços de l'impressionisme.
Els cossos , tot i distants, entrellegiren inequivocadament les ganes de tocar-se. Es creuaren les mirades i hores després els números de telèfon. Venècia assistia impassible a l'explosió d’inesperades hores de sexualitat improvisada que una nit més tard es regalaren com a despedida a un cap de setmana de feina.

Mai no tornà a ser la Sara d’abans. Havia intercanviat per sempre la seva necessitat de sentir-se lliure i sense cap mena de lligam per un desig furtiu que la desesperava. I es sentí gratament condemnada a un amor que fins aleshores es vivia consensuadament amagat. Amb immediatesa començà a inventar-se una altra vida, congressos, reunions eternes de feina, sopars d’amigues, celebracions d'èxits aliens. I aprengué a escopir la sensació de deslleialtat que aquesta altra manera de fer li regalava.

Esperant la resposta d’en Carles es descobrí posseidora d’una enyorança de retrobar i sentir un altre cop les papallones al ventre. I es desmoronà un cop va percebre que per molt que gratàs no aconseguia ni tan sols somriure davant aquell home que ara veia quasi lleig i ridícul. Un home que al cap i a la fi no havia mogut mai cap peça de la partida d’escacs. Que havia decidit mantenir intacte el seu lloc dins la seva vida, que no havia arriscat res, gens, mai.

Volia començar a correr, partir i amagar-se per poder afrontar d’una manera diferent la decisió ja presa, però sense esperar-ho senti els llavis d’en Carles als seus ulls i es deixà dur sense posar massa resistència. Besava bé, amb la tendresa necessària quan la rutina invadia de desil.lusió els seus dies. I esperà un cop més, després de tants de divendres, no
deixar-se vèncer, ser impecable amb si mateixa; desobeir al desig i allunyar-se’n.

No vull, va entonar insistent i a la defensiva. Necessito aclarir-me. Agafà les seves coses, i amb delicadesa intentà posar distància física entre ella i en Carles. Una distància que per primera vegada no li feia mal. Més perturbada que decidida agafà el torcaboques petit de paper de la taula i hi deixà escrita una frase curta, aclaridora, definitiva. Tancava una història, es proclamava derrotada per pensar que algun dia les cartes poguessin canviar. Vivia en l’etern debat de si desitjava o no fer públic el que tothom ja sabia.
L’amor no juga a amagar. Els seus ulls havien sempre traït el seu cor i ja en podia donar de voltes. El “tant m’és” amb el pas dels mesos s’anà transformant en un “m’agradaria” per acabar en una exigéncia sútil de mostrar al món allò que sabia impossible.
Aquest fou el detonant. La grollera i muda sinceritat posada damunt la taula cada matí quan es despedia del seu home pensant voldria fos en Carles qui la besés per desitjar-li un bon dia.

Ja al llit, acariciant amb els dits delicadament el seu sexe , es va intentar convèncer. Desconcertada, tímida i juganera arribà a l’orgasme i es quedà satisfeta i en calma.
Agafà el telèfon. Cap missatge, ni una telefonada. S’avergonyí observant-se una vegada més pendent, a l’espera. I es senti com sempre en els darrers dos mesos abandonada a les promeses d’un home que de sobte se li presentava com un extrany. La música l’allunyà d’unes ganes intenses de cridar. La ràbia no és bona consellera. Tornà a mirar el telèfon, aquesta vegada amb la certesa de trobar al manco una súplica al whatsap. Res. Ni un monosil.lab. Cap indici de resposta.
Millor, pensà. Obrí el contacte. Carles amor. A punt de telefonar-li s’adonà de les poques ganes que li quedaven de perpetuar una història com la seva. Intensa, bella, no podia negar-ho, pero dolorosa; excitant i morbosa però irreal. Sempre al calaix de l’espera , del qualque dia, del jo te promet, del necessito un poc de temps per posar ordre, del tot arriba…

Està segura de voler eliminar aquest contacte? Va llegir amb un fil prim d’angoixa a la gargamella.
Els dits s’arrossegaren decidits. ELIMINAR CONTACTE.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ullassos

Ullassos

3 Relats

2 Comentaris

338 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00