N’HE APRÈS…

Un relat de: Ullassos
He aconseguit aprendre a llegir els teus llavis amb certesa i exactitud ara que ja m’he malacostumada al teu cruent silenci.

I pensar que no fa tant encara, em demanaves insistent que els besés amb la mateixa i precisa passió que t’estimava al llit quan ens cercàvem apressurats cada un dels minuts que veniem a bé coincidir malgrat els nostres incongruents calendaris.

Eren irrenunciables, plaents i furtius els horabaixes. Previsibles i estrictes en temps, meticulosament quantificables; però indisciplinats i anarquics en imaginar allò que ens esperava.

Com m’agraden els teus llavis.
I com ens hem besat de bé!
I quant!

Ara en canvi, només aconsegueixo mirar-te obsessiva i fixament dins aquesta oiosa habitació sense ànima en la qual m’envaeix una insoportable angoixa, en un intent desesperat de reconstruir i recuperar la teva olor, el teu tacte lleugerament pervers al meu entrecuix, o la llengua atravessant-me delicadament les entranyes .
Una sensació que se m’escapa malgrat no la vulgui deixar perdre, que em sembla ja llunyana tot i que m’hi aferro amb caparrudesa; que Intent reviure a l’eixuta pell que ja t’enyora, reivindicant la imatge dolça d’aquella bogeria impacient per treure’ns la roba com si no hi fóssim a temps.
Una sensació d’un indiscret i pecaminós amor (segons les absurdes i establertes convencions) forjat a cops de moments robats als altres. La sensació d’un foll desig de boixar amb mi que em regalaves cada horabaixa de cada dijous entre les quatre i les set.

Voldria, retrobar un sol cop, un només, el somriure aquell teu que sempre m’ha embruixat. Tastar una única vegada encara, aquella boca homida que m’ha ensenyat a besar sense el més mínim pudor, sense límits, sense por, aprenent a despertar tota mena de luxúria, com si no ens importés qui mira, com si fóssim principiants que ens assagem el cos, la boca, la pell, el sexe amb l’avidesa de qui escolta el rellotge que empeny.

No pots arrabassar-me així, de sobte i sense avisar, la màgia que tenia instal.lada al meunostre esquizofrènic món. No ho pots fer. M’hauries d’haver avisat. Responsabilitzar-te de valent del que anaves a fer i donar-me al manco la possibilitat d’encaixar el cop.

Sobrevisc a la teva fuita. Impensada, malparida. Sobreentenc el teu cansanci. Sobrevol el nostre tot. No és un retret. Però la por, la meva, entremesclada amb el pànic a no sentir mai més, a no poder ni tan sols recordar la teva veu, provoca aquesta casta de pensaments irònics i plens de ràbia. Una ràbia que sempre t’he sentit a dir és necessària per anar cap endavant. Una ràbia que si ara l’hagués de tenyir seria ansiosa, destartalada i fosca.

Em conformo en delinear l’espai on me despullaves amb aquells teus dits aspres i malfets de tanta feina, de tanta terra. On m’obria de cames només amb el fet de veure’t arribar amb aquella olor a suor de foravila i un llibre a la mà ple de poesia que me recitaves dolç, sempre després del tast del meu sexe. Aquella taula manllevada, lletja, útil també, on hi deixaves tot just en obrir la porta, dos caquis o una grapada d’ametlles i sobre la qual ens incendiàvem els ulls fent que el temps fos tendre, tímid, lent, sucós.

Ho sé, tot i que mai no ho has pronunciat. Tot i que no has estat mai explícit. Però ho he pogut assaborir al ventre, al cor, al cony, als ulls, a l’ànima. I he viscut cada minut d’aquest amor que ara se’m presenta tan imprecís i difuminat amb la mateixa i deliciosa força amb la qual ara m’estrenys la mà quan arribo rigurosa cada dijous a veure't.

No és necessari dir-te com m’emociona el teu llenguatge sutil, clandestí i silenciós entre els meus dits. I com et canvia la mirada quan arrossego lleugerament la cadira cap a tú perquè puguis -potser- olorar-me. Improvisadament comences a contar-me des de la teva imperturbable absència allò que hauria volgut sentir dir a cau d’orella tantes vegades als teus llavis.

El que desconeixes a hores d’ara AMOR, és que, sortadament, els he après a llegir.

Comentaris

  • I com se n'aprén?[Ofensiu]
    Prou bé | 22-06-2022

    Un relat de la pèrdua que arriba molt endins i remou moltes coses!

    Amb total cordialitat

  • Lirisme de sensacions [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 19-06-2022 | Valoració: 10

    Una història d’amor, desamor, passió, però sobretot, escrit amb un lirisme de colors, ple d’espurnes de sensacions. Una prosa magnífica, un gran relat. Una forta abraçada.
    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ullassos

Ullassos

5 Relats

8 Comentaris

1382 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00