La teva absència

Un relat de: Ullassos
LA TEVA ABSÈNCIA

He après a caminar tota sola ara que a la quasi cinquantena ja no hi ets.
No hi havia altra opció. O aquesta, o aquesta.
I ho faig sempre, pensant que partires massa d’hora, i malament, tot i que sé que la teva, fou una mort dolça, pactada amb el destí.
Ho feres, quan encara no havia donat al ventre l’ordre pertinent d’anar paint la teva absència. Fotuda i inesperada, com quasi totes les maleïdes coses que passen sense avisar.

Parlaves poc, molt de tant en tant. Obries la porta al pensaments i a la xerrera quan arribava el vespre que tan poc ens agradava. Aquelles nits incòmodes, fosques, fredes i llargues on el temps es returava per donar-nos la possibilitat i l’empenta d’inventar-nos una conversa. Davant el foc, o a taula parada, començaves a amollar-te i a parlar de la vida, de tú, de tots, de res… En els silencis miraves lluny com qui mira un horitzó desconegut i ben traçat, immens. En canvi , atent al martell i desconfiat quan ençataves l’ametlla entre els dits esperant trobar la bessonada, començaves a encadenar pensaments que et feien teixir somnis.

Ara que no puc tocar-te te’m presentes molt més dolç, més proper, més real… i t’enyor. I el baix ventre es capgira només tocant cada nit amb els dits la fusta d’aquesta cadira a on estic sempre asseguda quan escric. La teva cadira. La que et sostenia a cada menjada. La de l’únic home que vivia sota el sostre d’una casa infestada de l’energia de cinc dones i un nin que no volgué néixer per no fer-te ombra.

Eres molt de tot , potser massa per poder endreçar els pedaços i fer bugada. Per això a casa sempre callavem. Sempre hi havia silenci. Un silenci que ara agraeixo i estimo perquè m’ha ajudat a créixer, a fer-me dona. A cavalcar els tsunamis, a col.locar les emocions al seu lloc. Feiem “com si…”; res tenia prou importància per posar-ho a damunt la taula i trobar el camí de la sinceritat mirant-nos als ulls.
I mentrestant creixiem, imaginàvem que tot estava bé. Feliços, impecables, nines d’educació irreprotxable i emocions subtilment amagades.

Ens tocàrem poc, ens besàrem gens. Me cago en l’educació excessiva, rígida i disciplinada que no ens donà la possibilitat ni tan sols de dir-nos un t’estim. Tan indigesta era la paraula, que semblava se’ns anés la vida si hi gosavem.

Sí, m’hi cago; i des de la irreverència d’aquest gest tan groller t’estrenyo les mans que tant he enyorat des de que no hi ets i m’aferro ara més que mai a la teva insuportable i malagradosa absència per dir-te tot el que el temps em negà per un un seu detestable caprici.

No em vull plànyer res. Res. Absolutament. M’hi nego.

Comentaris

  • Massa aviat[Ofensiu]
    Prou bé | 15-05-2022

    Mai és bon moment per a què algú marxi i més si ho fa sobtadament.
    La dolorosa perplexitat esdevé un forat al bell mig de les entranyes? Del cor? Del pensament?...al bell mig de la nostra essència!
    Un relat amb, frustració, dolor, enyorament i rebel·lia... ben explicat.
    Si es autobiogràfic, una abraçada!
    AMB total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ullassos

Ullassos

3 Relats

2 Comentaris

329 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00