La teva absència

LA TEVA ABSÈNCIA

He après a caminar tota sola ara que a la quasi cinquantena ja no hi ets.
No hi havia altra opció. O aquesta, o aquesta.
I ho faig sempre, pensant que partires massa d’hora, i malament, tot i que sé que la teva, fou una mort dolça, pactada amb el destí.
Ho feres, quan encara no havia donat al ventre l’ordre pertinent d’anar paint la teva absència. Fotuda i inesperada, com quasi totes les maleïdes coses que passen sense avisar.

Parlaves poc, molt de tant en tant. Obries la porta al pensaments i a la xerrera quan arribava el vespre que tan poc ens agradava. Aquelles nits incòmodes, fosques, fredes i llargues on el temps es returava per donar-nos la possibilitat i l’empenta d’inventar-nos una conversa. Davant el foc, o a taula parada, començaves a amollar-te i a parlar de la vida, de tú, de tots, de res… En els silencis miraves lluny com qui mira un horitzó desconegut i ben traçat, immens. En canvi , atent al martell i desconfiat quan ençataves l’ametlla entre els dits esperant trobar la bessonada, començaves a encadenar pensaments que et feien teixir somnis.

Ara que no puc tocar-te te’m presentes molt més dolç, més proper, més real… i t’enyor. I el baix ventre es capgira només tocant cada nit amb els dits la fusta d’aquesta cadira a on estic sempre asseguda quan escric. La teva cadira. La que et sostenia a cada menjada. La de l’únic home que vivia sota el sostre d’una casa infestada de l’energia de cinc dones i un nin que no volgué néixer per no fer-te ombra.

Eres molt de tot , potser massa per poder endreçar els pedaços i fer bugada. Per això a casa sempre callavem. Sempre hi havia silenci. Un silenci que ara agraeixo i estimo perquè m’ha ajudat a créixer, a fer-me dona. A cavalcar els tsunamis, a col.locar les emocions al seu lloc. Feiem “com si…”; res tenia prou importància per posar-ho a damunt la taula i trobar el camí de la sinceritat mirant-nos als ulls.
I mentrestant creixiem, imaginàvem que tot estava bé. Feliços, impecables, nines d’educació irreprotxable i emocions subtilment amagades.

Ens tocàrem poc, ens besàrem gens. Me cago en l’educació excessiva, rígida i disciplinada que no ens donà la possibilitat ni tan sols de dir-nos un t’estim. Tan indigesta era la paraula, que semblava se’ns anés la vida si hi gosavem.

Sí, m’hi cago; i des de la irreverència d’aquest gest tan groller t’estrenyo les mans que tant he enyorat des de que no hi ets i m’aferro ara més que mai a la teva insuportable i malagradosa absència per dir-te tot el que el temps em negà per un un seu detestable caprici.

No em vull plànyer res. Res. Absolutament. M’hi nego.