CADA VEGADA QUE ET MIRO…

“Si em vols donar el cor,
ho hauràs de fer en secret”
J.S. Bach.

Dilluns.Matí.

09:05@
Jordi: -Avui estas preciosa… vols que berenem plegats?

09:12@
Mar: -M’ho dius cada dia, quan travesso el passadís que du a la cuina i passo sigilosament per davant el teu despatx cap a la fotocopiadora carregada amb una inacabable muntanya de documents.
I, a més, no m’ho crec. No he dormit gaire… faig mala cara.

Tampoc podem berenar, tinc una reunió a les 10:30. La puntualitat és una meva debilitat. Ho saps.
Besada tendra.


09:21@
Jordi: -Tot i així continuo trobant-te preciosa. Reserva’t temps per demà, vull tornar a mirar aquests ulls que me desborden de desig…
De quin color dus avui els calcetins? Ho saps, els calcetins són una meva debilitat…
Te torn la besada.


Hi ha històries que es teixeixen amb el temps, a degotissos, sense esperar-ho. Amb una dosi elevada d’inconsciència.


10:11@
Mar: -Els duc de ratlles, tonalitats terroses i daurades. Demà tampoc no puc. Si et ve de gust, una besada furtiva, eròtica i fugaç al despatx quan tots siguin a dinar… la besada, serà d’una intensitat directament proporcional a la teva capacitat d’encalentir-me en l’espai de temps que va des de les nou que arribo a l’oficina fins al moment en el qual em vegis traspassar la porta que condueix al lloc pactat per besar-nos… ja me diràs si acceptes…


10:25@
Jordi: -Es una proposta, o és un clandestí “Me’n moro de ganes” ?
No t’he de dir que el teu llenguatge juga a favor del meu inevitable costum de despullar-te amb el pensament i a qualsevol hora. Tinc totes les de perdre.
No posseeixo les teves mateixes eines. Tampoc la paraula no és una de les meves millors armes. Ni la paciència una meva virtut.
Jugues amb clar avantatge.

M’excita el senzill fet d'imaginar-te quan m’escrius…


10:27@
Mar: -Pots imaginar el que vulguis, i excitar-te amb el que et vengui de gust. Tot compta. Un repte és un repte. Només has de decidir si l’acceptes o no.

Si t’excita pensar-me quan t’escric, t’aclariré que acaricio lentament les paraules com ho faig amb tú (lentament, he dit) i que mesuro amb precisió el nivell d’excitació que vull provocar-te. És un joc, una manera inequívoca de despertar el teu “ vull” i de permetre’m certes llicències: les mateixes que tú: provocar situacions límit que et col.loquin a un nivell tan alt d’excitació que el senzill fet de desabotonar-me un poc la camisa mentre et miro i somric et faci estremir de plaer…
La perseverança és una de les meves virtuts. Ja ho saps.

Entro a la reunió. Modo avión. No vull Interferències, SR GALMÉS, estaré OCUPADA.

10:28@
Jordi: -Mare meva! … accepto. Qui es negaria a una proposta tan suggestiva?
Ni t’ho he de dir, ho saps… em perturbes, em desconcentres, m’alteres… serà difícil de soportar “fins demà a no sé quina hora “…

Per cert, amb qui tens la reunió? No m’ho has dit…

10:29 @
Mar: -Li he dit que no vull interferències Sr. GALMÉS. Entro.
Disfruti del dia. Carícia dolça al seus llavis…

10:30 @
Jordi: -Caricia dolça als llavis …


Hi ha històries que agafen forma, que es componen com si res. Encaixant peces. Deixant caure les cartes. Sense mirar. Sense preveure. Posant-se a tir, a on toca, tot i que no en facis comptes.


12:00@
Jordi: - Quan surtis avisa'm. Has tancat el tema de la venta de la casa? Tinc algú interessat en comprar-la. Saps de quina t’estic xerrant? … aquella que em fa fantasear d’ençà que vares anar a veurer-la. La que segons paraules teves “et va disparar la imaginació eròtica a grapades”. Ho digueres decidida, contundent i convençuda. Només d’imaginar-te al llit que segurament hi posaries ja m’encenc…
A l’espera de resposta i de besada(es)…

12:21@
Mar: -Reunió finiquitada. A quina hora puc passar a demanar-te opinió? Avui m’han proposat una feina. Malgrat la trobi molt temptadora necessito rumiar-ho.
Demà tens temps per dinar?

Per cert, el llit que dius imaginar, té els llençols de fil?
Com pots observar, la imaginació camina entretant la casa encara no s’ha venuda…

12:37@
Jordi: -Et recullo a les 13:45. Impacient. Per veure’t i per saber… et trobo especialment sensual avui. Dic jo que serà la primavera…
T’envio una mirada de les que te despullen quan trepitges la linea del dintell que està entre el passadís i el meu despatx.


Coincidiren. Coses de la vida. Es toparen amb la premisa afegida que l’atracció fou despiadada, indomable.
La timidesa d’ambdós, en canvi, tergiversava les certeses.
Les cicatrius ja quasi closes, d’un amor encara impregnat d’un sutil olor a passat, endarreriren però el tsunami que es veia arribar.

L’evidència, palpable pels qui ho observaven d’enfora, mostrava la seva part més indòmita, la més animal d’una líbido que no coneixia vergonya per manifestar-se.

Amb el pas dels dies, i amb més descontrol que precisió, les agulles del rellotge, que esquivaven un dolorosissim passat, començaren a fer visible el tic-tac de les rialles i de les papallones al baixventre.


Emocions. Intenses, volàtils, vaiveneres inicialment. Passió, sexe, follia…. perquè la pell, tants de cops, pot més que la raó.

I sense pensar gaire es trobaren enganxats a un inevitable silenciós i benvolgut “ja ho veurem”…

Ben cert és que potser a vegades la paret sobre la qual un camina s’esbaldrega per tantissimes raons…

Les galtades del destí i els anys els feren entendre que calia aprofitar cada revolt de camada per viure. I així ho feren.

Ella, en una relació de parella ferida de mort. Ell transitant el dol d’una dona que el deixà inesperadament amb el batec del cor ple d’amor per un altre. Ambdós, redescobrint amb cada gustosa sacsada que el desig transforma i engata.


Dimarts 13:25.

Apareix.Trepitja la línia i somriu provocadora.
Tanca la porta donant dues voltes a la clau. No hi ha ningú. Només la recepcionista amb els auriculars sempre posats. La resta ha partit a dinar.

Falda estreta d’un gris encertat. Pullover prim i ajustat que es desdibuixa amb dos collars bellament desproporcionats i anarquics.

Els dits amb pressa, traspassen la falda a la recerca de pell. D’un sexe que parla, que espera des de fa hores. Banyada. Juganera. Silenciosa, es col.loca damunt . Verbalitza xiuxiuejant allò que voldria.
La possibilitat que algú els senti més enllà del despatx l’excita, i encara més, imaginar-se que algú els pugui mirar des de la porta… pensaments al vol que en contrapartida li fa tenir pressa… alens, carícies , besades, fins que a la fi esclata l’onada plaent…

La furtivitat amb la qual s’avenen des de fa mesos és un dels ingredients fonamentals de la passió que han acceptat viure amb consensuada correspondència.

16:37@
Jordi: -Pensava havies dit que només volies besar-me…

16:47@
Mar: - l què més dóna el que volia… el desig no té espera.