EL SECRET

EL SECRET

Dilluns,set i mitja del capvespre.
Puja per desena vegada les escales de fusta envellida que arriben al vestíbul que reparteix el primer pis de l’edifici en tres espais ben definits.

Tots tres lluminosos, càlidament decorats. Una taula, de fusta de roure, un ordinador portàtil, un ram de flors sempre impecable i una cadira d’un color blau imprecís acompanyen una arquitectura benpensada.

Tots tres, idèntics.
Diferenciats únicament per el nom escrit en lletra MAJÚSCULA a la part dreta superior del dintell de cada porta. Potser també per la fotografia de damunt la taula que parla d’una altra part de cada vida; la que fa entendre a quina casta d’ideologia i idiosincràcia es pertany.

Guillem Mesquida. Lletra imprenta, rotulat en color damunt fons blanc. Home d’un tarannà conservador, una disciplina férrea, educat en l’austeritat d’uns pares que es conformaren amb poc. Que confonien la infància amb una mena de camp de concentrament on tot es resolia respectant les jerarquies i exercint la inflexibilitat.

Desena vegada que aixeca un darrere l’altre els peus, intentant trepitjar obstinadament el centre just de cada esglaó. Aquest cop però, lleugerament distret en l'observació picara de les natges d’ella que avui ha triat uns pantalons a quadres vichy verds i una camiseta blanca insinuant, provocadora; no tant per la forma com per la manera de deixar mig entreveure els pits, alts, plens, sensuals.

Caminen en direcció al despatx d’ell. El primer a ma esquerra després de pujar l’escala.

Companya de feina, amiga i complice de les anades i vingudes amoroses que marquen fortament el record d’alguns sensuals capvespres d’oficina. Un despatx que ha assistit silenciós a episodis de sexe i confessions, cafès i croissants, coquetejos i infidelitats. No tantissims, però sí i esporàdicament a qualque crisi, anomenada així, per justificar i acallar la consciència.

És cert que si les parets tenguessin la capacitat de dir, ells probablement haurien de ruboritzar-se fins a les entranyes.

Havien entrecreuat amor i missatges, plaer i responsabilitats a poalades quan encara la carn tendra tenia necessitat d’ensumar a diari els cossos aliens.

Després, assossegat el desig i amb tanta complicitat com maduresa, havien entès que preservar les inqüestionables fites ben marcades d’una amistat, era, a part de necessari, la fórmula més adient i assenyada per no haver de lluitar incansablement amb la consciència i el sentiment de culpabilitat.

Mantenien, però, un cordó amorós invisible per els altres, trenat a base de converses incòmodes que els lligava per sempre i els obligava a mantenir la promesa del secret. Un secret fosc, i meravellós alhora. Seu. Només. Ben seu. Encadenat a un pacte d’un mutisme inquebrantable.

Asseguts ja, ell a la cadira i ella amb mitja anca damunt la taula, parlen ara de la vida mentre al carrer la fosca deixa entreveure l’hora.
Tanmateix l’episodi es repeteix, com quasi cada darrer dia feiner de la setmana. No importa gaire si la recerca d’un camí que no troben els aconsegueix conhortar de tanta involuntària confusió. El cas és que habitualment, es perden en converses que mai no arriben a cap lloc. Però hi perden hores, i les assaboreixen plàcidament tot i saber que és demagògia pura. L’excusa perfecte per compartir moments i ganes.

I accepten, mig renegant, la incapacitat de partir, de deixar de banda la vida que duen. La por a no saben ben bé que. La desobediència imperativa d’un cor que no soporta més la situació que viu però s’acovarda.

Allarguen els capvespres, i les frases, i el rellotge. Deixant de banda les passions, acomoden els desitjos i baixen les pulsacions. Com si això els servís de medicina per conhortar aquest inequívoc estat de frustració permanent. D’un no voler arriscar-se. D’un no sé com fer-ho. D’un a la fi, no tenim els collons.

Mentres, a l’altre costat de la vida, del que hi ha més enllà de les portes d’aquest maleït despatx, amb els peus col.locats al precipici del dubte i la incertesa, la fotuda inseguretat no els permet prendre cap decisió. Mai. Des de fa anys. Posant al davant com a prioritari nom i cara de parelles que soporten (aquest és l’escandalós verb, soportar); la necessitat de mantenir un status, unes creences que fan la traveta en lloc d’empoderar-los. Conviuen assíduament amb tot això i amb la impossibilitat d’enfrontar-se a la realitat que els malmena, inmersos en un vaivé que a vegades esdevé perillós i delirant.

Vuit i mitja.
“Bona nit” vocalitzen uns llavis necessitats des de fa anys d’un inimaginable “Queda’t”.

Entretant baixa el cinqué esglaó de l’escala , forçant un somriure i enganant al cor de valent, es repeteix un cop més que si algún día es decidissin, si tinguessin les agalles, potser es perdria la MÀGIA. Qui sap.