DIGA’M A ON ERES…

Escric, desescric, i torno a escriure…elimino, corregeixo, canvio, rellegeixo, a la recerca ilimitada de sinònims, definicions, paraules aparegudes a cop de teclat, cercant el fil a músiques i a frases quasi estúpides que sentencien a mort el que travessa inhòspit dins la panxa del desig… mots que podrien donar nom a tot el que incendia el pensaments des de fa ara exactament tres extenuants setmanes.

Tres, amb els set dies de cada una d’elles al seu lloc. Inamovibles, discrets en el transcórrer, inequivocs, alineats en un ordre que se’m presenta quasi odiós, que no canvia, que camina sempre al mateix pas sense provocar gens ni mica de fascinació.

Estimar, deia ma àvia, és un verb difícil, esgotador, perquè no és de voluntat pròpia. Perquè el desig, en la mesura que et transforma, es converteix en addictiu i adesiara en tòxic. Estimar bé és un costós aprenentatge. Trobar la mesura per no quedar eixuta, o per decidir viure assertivament un amor no correspost, o un amor intens i desequilibrador com el que ara a mi me roega, esdevé una tasca, gustosament fatigosa, fins i tot diria engrescadora.

Amb la seva afirmació àvia tenia raó. Ara ho sé, ho palpo, ho assaboreixo; i li puc posar, per primera vegada, la pinzellada de la tonalitat justa que em permet acabar d’entendre el que deia sempre implacable, sempre contundent, sempre fotudament imperativa.

Tres setmanes fa. Tres.
Aleshores acostumava a caminar incansable en un intent d’anar esborrant passat a km de camada. Sentenciava , amb el meu silenci a cada petjada de solitud, la història d’un amor inventat anys enrera , que a hores d’ara, trescant a la recerca de calma entre els verds de foravila, havia aconseguit desdibuixar.

Inesperadament, la necessitat desfressada d’una urgència de viure i de tastar, m'arrossegà directament sense la més mínima diplomacia al precipici d’aquells teus ulls. Dolços, perennes, atrevits, indomables.

Vesties, aquell matí, còmode, atractiu, incitador. Et detingueres a la distància justa, perturbadora i milimètricament estudiada per obligar a endinsar-me
descarada i sense vergonya en el color intens d’unes ninetes que me miraven inapropiades i enamoradisses. Un verd suau, dòcil, inquietant.
Jugaves a seduir amb una tranquil.litat per mi novedosa i desconeguda; i el ventre, el meu vull dir, avisà imprudent amb una desbaratadora punyida. Sigilosa, vaig exigir als pensaments a defugir de la temptadora proposta d’intercanviar dos mots o una mirada i desaparagueres de sobte, explosiu, amb la mateixa força amb la qual havies arribat.

Dies després amb més rapidesa de la que imaginava i en feia comptes, t’instal.lava indecisa, al lloc que t’havia atorgat imaginàriament al meu entrecuix desde que un teu missatge em regalà el “sus” al joc del filtreig excitant i inacabable.

Tres setmanes. Se’m fa estrany, sembla fés una vida que camines transitant intermitentment els espais que he anat obrint en el meu món perquè els habitis.

Telefones, o escrius, o apareixes, … i em trastoques. Rius, i m’enamores. M’observes des de la distáncia i aterro al precipici de la follia. T’acostes per mossegar la meva boca i em despertes la insòlita ràbia del desig.

No hi puc fer res. No tinc la força per empènyer el batec del cor cap a la porta de sortida.

Tot i que ho provo, tot i que m’obligo no aconsegueixo ni tan sols lletrejar els fonemes de l’oblit.

Mentrestant però, jugo a no estimar-te, al no t’il.lusionis, a practicar cada día un desamor fingit com si no anés amb nosaltres, evitant la remota possibilitat de permetre’ns sentir amb intensitat més enllà de la passió. De la pell que bull, dels amors que esqueixen.

És un acord, una necessitat pactada, un hi juguem tots dos, que em protegeix, que m’agrada perquè puc convertir-nos en allò que em doni la gana. I saps? És en aquest inhòspit espectacle on em sento feliçment transgressora, regalant-me la possibilitat de dir tot el que sento, tot el que vull sense ferir-me.

Hi ets, atent, sempre, pendent, fotudament atractiu, desesperadament bell… parlem de TOT, amb normalitat, amb una sinceritat que me cruix per la seva bellesa. Sí, parlem de TOT; aquest TOT màgic que ha esdevingut la paraula per excel.lència per explicar cada una de les coses que potser sento, i que inclou una interminable llista de pensaments i adjectius que ni tan sols goso a enumerar.

Prohibit estimar-te. Un prohibit que a la fi se’m fa irrellevant quan recorro amb el pensament la camada trenta-sis on els teus dits m’acariciaren el cony sense clemència.

Avui, ara, que de cop sent la dolçor dels teus llavis àvids al meu sexe, he decidit escriure per poder posar ordre a aquesta mena d’incertesa vaivenera a la qual començo amb gust a acostumar-me.

Entretant, una vegada més arribes, sigilós, segur, generós i dispost. Inexplicablement el meu món s’atura, i se’m creua l’àvia i el seus pensaments categòrics un altre cop: estimar és un verb difícil. Me’n redefot de l’amor i de l’infinitiu del seu verb.

“Es TOT, pot retirar-se” repeteixo (com ho fa la Senyora al majordom) una i una altra vegada.

No ho sabria fer d’una altra manera: VULL estimar-te.