Mickey Mouse va suspendre les matemàtiques

Quan aquell matí es va situar davant del mirall, immediatament va saber que seria un dia difícil. No volia mirar-se, però una malaltissa curiositat va provocar que alcés la vista per acabar induint la col·lisió dels seus ulls amb l’espill.
Collons!, – va dir entre dents mentre pensava en com seria de llarga la seva jornada laboral -.
Unes enormes orelles negres s’alçaven més enllà del seu cap i un nas també de color negre substituïa al seu apèndix nasal, estilitzat i ben proporcionat. Portava una mena de calçotets vermells i uns guants blancs. El que més li agradava era la seva llarga cua que gairebé arribava al terra. Un cop familiaritzat amb la seva imatge es va adonar que, si hagués aprovat les Matemàtiques, ara no estaria disfressat de Mickey Mouse, a més de 1000 kilòmetres de casa seva.
El seu pare li havia advertit més d’una vegada que si suspenia alguna s’hauria de buscar la vida durant l’estiu, que ell no estava disposat a proporcionar cap mena de finançament a les seves borratxeres, que ja era hora que es prengués les coses d’una manera seriosa, que si patatim, que si patatam… Quan el seu pare adoptada el to de “discurspedagògicalhoraqueferm” ell s’ho mirava sempre amb cara d’ovella degollada per si despertava el seu instint paternal i podia fer el ronso una altra vegada. Però aquella vegada tot semblava diferent.
Llavors, quan no va tenir més remei que trencar la guardiola per poder planificar les vacances, va veure que a Disneyland París buscaven a un jove disposat a fer de Mickey Mouse. No s’ho va pensar dues vegades. Va enviar el seu currículum en francès i pocs dies després el citaven per a una entrevista personal. No va trigar molt a emprovar-se el que seria el seu uniforme de treball durant dos mesos.
I allà estava, en el vestidor de l’equip d’animació, dins del cos d’un dels herois de la seva infantesa, disposat a omplir de joia a tots els nens que s’apropessin a ell.
L’encarregat de l’equip d’animació li va ordenar que sortís una estona a donar un volt i a fer-se fotos amb els nens. Estava nerviós, dins d’aquella disfressa suava com si fos una sauna, el sol de juliol queia com si estigués a prop d’una foguera, volia quedar-se en pilotes allà mateix i tornar a Barcelona, trobava a faltar la platja i les cervesetes al Port Olímpic, no sabia encara què merda feia en un lloc de treball tan… tan… tot just quan anava a pronunciar mentalment el tercer tan, un nen grassonet com el logo de Michelín va placar-lo igual que si es tractés d’un jugador de rugby. Va començar a petonejar-lo, a abraçar-lo, a cridar en francès paraules que ell no entenia. Des del terra va intentar recuperar l’equilibri, però una nova fornada de vailets de diferents nacionalitats va tornar a trepitjar la seva dignitat. Una nena, fins i tot, va començar a tocar-li els testicles mentre assegurava que no era un ratolí.
Ell va aguantar com va poder l’atac d’aquells petits hooligans i es va jurar que mai més es tornaria a posar aquella disfressa. Al menys això va pensar fins que, ajudat per l’equip de seguretat del parc, va poder tornar al vestidor. Allà es va creuar amb una jove que li va treure l’alè amb una sola mirada. En els seus ulls podies fer submarinisme i la seva pell semblava pintada per Renoir. Tot en ella li deia que, si busqués la paraula “perfecció” en el Google, sortiria la seva fotografia.
Ella estava a mig canviar. Duia una disfressa que a ell li semblava molt familiar però que no encertava a endevinar. Quan es va posar el cap, una fiblada va recórrer la columna vertebral del català. Amb el seu llacet i les seves sabates roses, amb les mateixes orelles negres que ell i el seu nas de ratolí, es va adonar que estava davant de la Minnie. Va ser en aquell moment quan va decidir que volia ser Mickey Mouse fins que li arribés la jubilació. No tenia cap intenció de disfressar-se de l’ànec Donald, de Goofy o de Pluto. Ser Mickey era una qüestió vocacional. Estava disposat a abandonar els seus estudis si amb aquella acció podia passar l’eternitat amb la seva Minnie.
No cal dir que la resta de l’estiu el nostre protagonista català va llençar la canya, la xarxa i el que calgués per tal de que aquella bellesa volgués creuar amb ell alguna cosa més que converses banals de companys de feina. Finalment, ho va aconseguir. Va ser en un racó del parc, lluny de les mirades dels nens. Amb les disfresses encara posades van començar a abraçar-se, a intercanviar paraules d’amants, a concedir-se el dret d’estar molt a prop l’un de l’altre. Però quan les mans d’ell buscaven l’infinit sota la disfressa de Minnie, un nen d’uns tres anys que tenia la intenció de fer un pipí d’amagat, va voler assistir gratis a la funció. Gairebé quan ella començava a gemegar, els amants van sentir una veueta darrera seu que deia:
Mishka! Mushka! Mickey Mouse!