Mei

Ma Mei és molt maca, ufanosa, distinta, elegant
i escriu com els àngels, agraint l'existència
del sentir-se part d'un tot,
sobre vivències personalíssimes.

La Mei és aquella persona que m'acull,
que regala, generosament, el seu temps
i dedica alegria en les paraules,
però que no se n'amaga del patiment.

La Mei és aquella noia que sublima
tota esperança, amb timidesa,
però amb fermesa i lliure de tabús.
És ella qui diu com han de ser les coses.

Constata, per ella mateixa, la decisió
de fer el món que l'envolta un lloc
més agradable on viure,
envoltat de carícies verbals.

Es manifesta, oberta i agradosa,
al diàleg sense fronteres,
a compartir estones sense avarícia,
i a dedicar la seva vida als altres.

La Mei no entén de mals entesos,
no és orgullosa, sinó humil i treballadora,
no jutja, sinó que parla, sense embuts,
sobre la veritat de ser lliure.

Trenca les cadenes del silenci,
en favor del bon enteniment,
i la sàvia reconciliació,
pel fet de fer extensiva la humanitat.

La Mei és com la pau disfressada de nina,
és com la tendresa embolcallada de simpatia,
és com la fermesa envoltada de caliu,
és sociable fora mida, aire salvador.

Res la detura de sentir-se com a casa,
quan la casa és el món que l'acull,
la família és la persona que té al costat,
i la discapacitat és viatgera amb nosaltres.

La Mei es mostra senzilla, com ho és ella,
entranyable i sense artificis.
No sembla que estigui ben establerta,
no obstant no li falta de res.

Ella no farda, sinó que s'afirma,
no corromp, sinó que es transparenta,
és altaveu de bones causes,
i és leucòcit de males praxis.

Quan parlo amb ella em sento més humà,
quan la veig somriure em sento part d'ella,
quan s'explica l'escolto, quan calla la sento,
quan hi és ho agraeixo, quan no, l'enyoro.

Ma Mei és empatia consumada,
és pont de diàleg per construir,
és temps per dedicar,
i carta per escriure.