MAR VERMELLA

Era temps de primavera. En diuen, també, que “és el temps per estimar”. Per a mi, que no sóc partidària de les limitacions que es posa un mateix, crec que per a l’amor, no hi ha una estació determinada, les quatre valen per viure’l, sentir-lo i compartir-lo.
M’avinc, això sí, en què la primavera, externament, és l’estació més exuberant; ens en parla la natura, sobretot, que desperta del llarg somni de l’hivern, i es mostra exultant; ho abraça tot, homes i bèsties.
Ara estem en plena tardor, assossegada, tranquil·la tardor i, melangiosa alhora. Els camps han canviat de color; però, el vermell de primavera, és el que porto al cor; al cor i al cap, des què m’he trobat a la Núria. De jovenetes érem de la mateixa colla, als estius de la nostra adolescència. Desprès, vingueren els estudis i les vides de cadascuna, en paral·lel, no es trobaren més.
Fins avui, que hem coincidit en un transport públic, les dues dempeus; he fet el gest de cedir-li un lloc que quedava lliure, quan ha pronunciat el meu nom compost, el que em deien de petita. Sense aquest detall no l’hagués pas reconeguda. Hem desestimat el lloc vacant, perdudes en una abraçada. Em volia somriure, però, hi havia tanta tristesa en el seu rostre, que ha anat de poc que fem una trencadissa i ens posem a plorar a l’hora. Jo ignorant, encara, per què. Sense massa paraules, hem baixat juntes a la mateixa parada, i juntes, continuàvem, de bracet i embolcallades pel mateix silenci. Jo no gosava preguntar, amb el “què tal com estàs”, era d’idiotes i, ella callava, per no parlar. S’apropava l’hora de dinar i he proposat de fer-ho plegades; no m’ha calgut insistir.
El lloc amb el que gairebé ensopeguem, era acollidor, poc sorollós i, d’entrada, ens hi sentírem còmodes. De mica en mica, s’ha anat obrint i sincerant. Era evident que em feia confiança perquè estava desesperada. Tal vegada, per aquesta causa, començava el relat sense embuts. S’havia casat feia divuit anys; van tenir una filla. Ara, venia de veure el seu marit, ingressat al frenopàtic de Santa Coloma, feia dos anys.
Era temps de Primavera. Em deia i, màgicament, m’he ficat de ple en el que descrivia. En Lluís, el seu marit, enfilat al tractor camí del tros on l’esperava el masover. La Tonet, la seva filla, a l’Insti, per darrer any. Era una noia bonica, estudiosa, que mai els havia portat problemes. La primavera, però, la tenia un xic excitable, molt sensible. Ho comentaven amb en Lluís, coses de la primavera, deien còmplices, potser està enamorada. Al pare, com passa sovint, no li feia cap gràcia i eludia el tema.
La primavera, desbarata, capgira l’emocional. Volia escoltar-la, sense entrar en reflexions, però, el meu pensament s’havia escapolit. Contemplava els ametllers florits, els camps entapissats de roselles vermelles...Quin munt de records m’arribaven de la llunyania. Imatges de l’adolescència; unes més agosarades que d’altres, les primeres descobertes de sentits i sentiments.
Els meus pensaments em transportaven fins aquell mar avalotat de roselles vermelles per on havia navegat més duna vegada. No era transgressora de mena, en sabia poc, tan sols gaudíem dels plaers dels nostres cossos, embolcallats pel vel vermell de la natura.
Quan he tornat del meu viatge, la Núria em parlava de la Pepeta de ca la Sileta. La conec la Pepeta, ha estat en sentir el nom, que hauré tornat. La Pepeta és pagesa i amb el seu home, són masovers d’una masia de renom, propietaris de moltes terres i avirams. Els coneixia prou a ells i als camps; camps de roselles vermelles.
Comentava que estaven molt amoïnats perquè sovintejaven les visites de porcs senglars que malmetien les peces i, sobretot, les gallines que campaven lliurament a redós de la casa. Aquí vaig sentir empatia amb el que succeïa perquè, a la part alta de la ciutat, Pedralbes, Sarrià, i altres, es deixen veure, en petites manades.
Del mateix es queixava la Núria; eren més agosarats i sovint es feien amos del territori...Justament, fou per ells, a causa de la seva ferocitat, que en Lluís havia embogit.
Aquí sí, m’ha saltat l’alarma; he intuït que havia quelcom més que menjar-se unes gallines dels veïns, i que encara, no m’havia dit. Com que l’expressió de la seva cara i el to de veu s’havien entristit, no l’he apressada.
Arribada l’hora de les postres, ni ella ni jo en volíem, només prendríem un cafè trencat. La pausa, anà bé pel que aniria explicant.
Es situà a la primavera; entre ametllers i roselles vermelles. En Lluís, enfilat altre cop al tractor, tornava cansat de la feina. Pel camí a casa, es trobà algunes plomes d’au, i algunes esquarterades; en principi, a penes si en donà importància, se’n sorprengué, però, no va anar ,més enllà. Altra cosa fou quan el fet es reiterà a la vora del camí. Va observar les petjades; sens dubte, eren dels senglars, sovintejaven i va seguir-ne el rastre; a ran del camp, abandonà el tractor; per instint va prendre l’aixada i s’endinsà al camp amb precaució; no sabia amb què es podia trobar.
No ho sabia, ni mai s’ho hagués pogut imaginar. El primer impacte, van ser les dues bicicletes, esteses al peu d’una olivera, possiblement, s’hi haurien recolzat. El pensament corria més que les seves passes, tot i no voler-lo escoltar; la bici era groga... es va posar a córrer esverat.
Prop de les bicis, entre les roselles,,,, peces de roba mossegades. Corria esglaiat amb l’eina a la mà que deixà caure damunt del cap de la bèstia rosegadora, mentre la manada fugia camp enllà. L’espectacle que s’oferia als seus ulls era terrorífic. Identificà la Núria. Al noi que estava al seu costat, en actitud protectora, no el coneixia, o millor dit, impossible reconèixer-lo. N’havia sortit més mal parat, amb el que restava del rostre, no es podia identificar... La Núria el conservava intacte; el noi l’havia protegida fins on pogué, que no fou massa. El pobre pare sacsejà el seu cos, gairebé nu, esperonador, incitant-la a respirar, però, fou inútil, les bèsties s’hi havien acarnissat. Segons els forenses, els cors no resistiren l’embat, la mort fou quasi instantània.
La Núria continuava amb una serenitat envejable. En Lluís, embogí. Des d’aleshores, era un altre, però, responia bé als tractaments i a les diverses teràpies. Just, avui, havien fet plans per, un cop donat d’alta, anar uns quants dies a la costa, vora el mar, immens i blau.
Envejable i admirable l’actitud. Encara no ho havia parlat amb el seu home, Déu nos en guardi! Però, sí, amb la mare del noi. Tal vegada per apaivagar l’horror viscut, i amb insòlita enteresa, pensaven que, si la mort fou sobtada, els darrers instants de vida els havien gaudit, i plenament.
Conclusions de dona. Dones, que volien reeixir, malgrat tot.