L'ombra de Kirkwall, el desenllaç

Un relat de: Flanagan

Era una habitació molt petita. Hi havia un munt de caixes amuntegades per tota l'estança amb un cert desordre. Quan em vaig acostar a una de les piles, vaig veure que no eren caixes, sinó maletes. Totes les que vaig agafar semblaven plenes d'alguna cosa tova.

Em resultava estrany, però en aquell moment sentia una inexplicable curiositat per saber què hi havia a dins, de manera que en vaig obrir una. A dintre només hi havia bosses de plàstic transparent, d'aquelles que es guarden als hospitals. Pel tacte, notava que hi havia alguna substància líquida, però no hi veia prou per saber quina. Vaig posar-me davant d'una de les finestres del passadís, esperant el proper llampec.

El següent flaix de llum em va deixar petrificat. A la bossa hi havia un líquid vermellós: sang. Vaig agafar bosses d'altres maletes i vaig repetir l'operació. A totes el mateix, sang i més sang.

Volia sortir d'allà. La foscor, la meva aparent soledat, aquelles bosses...tot m'impedia pensar amb lògica. Corrent i ignorant la foscor, vaig dirigir-me al rebedor. Volia sortir. Però quan agafava el pany de la porta, vaig recuperar la raó. Passés el que passés, no podia sortir d'aquella manera. M'havia d'abrigar ni que fos una mica. Era hivern, de nit, i a sobre hi havia tempesta. I les maletes? Res de maletes. Calia intentar trobar el poble costaner i contar el que havia vist. Potser no em creurien, però em sentiria més segur.

I va ser aleshores, que em vaig girar per tornar a dalt, quan el vaig veure. El baró estava dempeus a mitja escala, mirant-me. Encara portava la roba del dia i a la mà duia una de les bosses de les maletes...buida. Tenia els llavis tacats de vermell. A més, el seu físic havia canviat. Ja no estava tan pàl·lid com de costum, i tenia els ulls lleugerament vermellosos.

Durant un segon, el baró i jo ens vam quedar mirant. Jo, estupefacte; ell, impassiu. De sobte, un llampec va il·luminar tota l'escala i la seva figura i, per primer cop en tota la nit, vaig sentir un tro. I vaig córrer.

Vaig anar de dret a un estret passadís, el que portava a la cuina. Si el baró m'hagués dit "Esperi! Tot té una explicació!", ben segur que m'hauria aturat. Però no deia res, senzillament em perseguia, i allò encara m'espantava més. Vaig seguir corrent fins arribar a la cuina, sentint els trons i les passes del baró darrere meu.

Al arribar a la cuina lord Grünholm estava a menys d'un metre. Com un acte reflex, vaig donar mitja volta agafant un ganivet de la taula, i el vaig moure diagonalment contra la cara del baró. Ell va xisclar i va caure al terra, però va emetre un so que no era la seva veu. Diria que ni tan sols s'assemblava a una veu humana. Era un crit sec, greu i ofegat, com si al coll tingués una bèstia.

Durant un segon, mentre cridava, vaig poder veure-li les dents a causa del flaix d'un altre llampec. Les tenia ben blanques i netes, però els dos ullals eren enormes comparats amb la resta. Encara més horroritzat, vaig sortir per la porta del servei deixant el baró recargolant-se de dolor pel terra.

Estava al pati dels estables i, instintivament, vaig amagar-me allà sota. Vaig cobrir-me tot el cos de palla. Vaig esperar si el monstre sortia per la porta a buscar-me, però no va ser així. Durant una bona estona em vaig quedar mirant fixament la porta a través de l'espessa cortina de pluja, però finalment vaig desistir.

Em trobava sol enmig d'una tempesta. Durant uns instants, abans de veure el baró, havia considerat fugir al poble. Però en aquell moment veia que era una estupidesa. Feia fred, plovia molt i no tenia ni idea de quina direcció havia de prendre. Vaig decidir que em quedaria allà fins que es fes de dia i parés de ploure. Amb la llum del dia, potser em podria orientar més bé.

D'altra banda, no creia que el baró em busqués. Havent vist que havia sortit del castell, hauria suposat que havia fugit cap a la costa. Vaig tapar-me més amb la palla i em vaig recolzar a la paret, que estava calenta, probablement perquè hi hauria una calefacció a l'altra banda. Tot i la por que tenia, el cansament acumulat em va vèncer i vaig caure adormit.

***

Em vaig despertar a la meva habitació, a dins del castell. Com hi havia arribat? O potser tot havia estat un somni... I si no ho era, m'havien fet presoner? Estava molt confús. I més m'hi vaig quedar quan vaig obrir la porta sense cap problema. Estava oberta. Allò no tenia cap sentit. Si m'havien capturat, per què encara era viu? De fet, si ho pensava una mica, el baró no havia tingut intencions clarament hostils. Només m'havia perseguit. Potser tot havia estat una confusió. Però aleshores vaig recordar les bosses de sang, els llavis tacats de sang del lord i aquells temibles ullals. O bé el baró Grünholm era un vampir real o bé jo havia somiat que ho era.

Vaig mirar per la finestra de l'habitació. La tempesta encara seguia amb la mateixa intensitat que a la nit. El rellotge marcava un quart de vuit. Vaig tornar a esguardar el passadís de les espelmes. Tot semblava tranquil. Vaig parar l'orella per veure si podia sentir alguna cosa. I efectivament, des de baix se sentia l'aigua d'una aixeta i el soroll de plats.

Confús i encara esporuguit, vaig vestir-me i baixar les escales silenciosament. El soroll venia de la cuina. Quan m'hi vaig acostar, vaig quedar astorat. El baró seia tranquil·lament llegint un llibre, esmorzant. I no tenia cap marca del tall que li havia fet. El Ben rentava els plats.
El baró em va veure.
- Bon dia, Hastings. Segui i esmorzi- va dir amb naturalitat.
Estava tan sorprès que no gosava dir res.
- Hastings, es troba bé? Ha passat mala nit?
"Molt mala nit", vaig pensar.
- Sssí...- vaig fer.
- Ben, prepara-li una infusió al pobre xicot.
I vaig seure, davant el baró.

Durant tot l'esmorzar, vaig mirar fixament el baró, que va seguir llegint tranquil·lament. Semblava calmat, com si no hagués passat res. Això sí, tornava a estar tan pàl·lid com el dia anterior. I el Ben seguia netejant els plats, fent la seva. Ho hauria somiat tot? Fet i fet, era possible. Viatjar no era una de les meves activitats preferides, ben al contrari. Sempre dormia malament allà on anava. A Liverpool, els primers dies van ser semblants. Deuria haver-me adormit mentre llegia al llit. I aleshores hauria vingut el somni, començant per l'escena de la dutxa.
- Bé, Hastings. Bones notícies. Avui resto totalment a la seva disposició. Com que em quedaré aquí al castell amb vostè, pot preguntar-me el que vulgui: sobre el meu passat, el del castell, els escuts... espero ser-li d'ajuda.
- Perfecte- vaig dir, insegur.

Aquella idea no m'entusiasmava. Després d'aquella nit, en què havia somiat (en teoria) que el baró era un vampir, encara li tenia més respecte. Però no tenia alternativa. A més, encara que realment fos un vampir, la tempesta continuava i intentar fugir hauria resultat un suïcidi.

El dia va passar ràpid. Vaig estar gairebé tota l'estona a la biblioteca, intentant concentrar-me en els escuts i oblidar la idea de vampirs i monstres. D'en tant en tant, el baró venia i m'oferia la seva ajuda. Si no era estrictament necessària, la rebutjava amablement i seguia catalogant i comprovant l'autenticitat de les peces.

Amb prou feines vaig dinar i, en arribar l'hora del sopar, m'esperava un bon tiberi preparat pel Ben. Vaig menjar i beure de gust, oblidant totes les meves preocupacions. Però al beure l'última tassa de te tot es va fer fosc.

***

La meva habitació era més fosca que mai, i només s'il·luminava amb els flaixos dels llampecs. I va ser així, igual que amb les bosses de sang, que vaig veure aquells ulls vermellosos a menys de vint centímetres de la meva cara. Els llampecs em mostraven el seu rostre deformat, ple d'arrugues...i amb els ullals grans, blancs i perfectes.

Igual que la nit anterior, vam estar un o dos segons mirant-nos. Ell, dempeus; jo, estirat al llit. Aquest cop, però, la seva cara rebel·lava un instint assassí, sàdic; i jo no podia córrer perquè em tenia acorralat. En un obrir i tancar d'ulls, el baró em va mossegar el coll. Vaig tenir la sensació que cada gota de sang de les meves venes se'm glaçava. I inexplicablement, una sensació d'eufòria va penetrar en cadascun dels meus ossos i músculs. Notava que una gran força em posseïa i que el mateix instint violent que veia en el rostre del baró envaïa el meu cervell; un instint primitiu, violent, que m'exigia una cosa que no sabia què era.

I aleshores vaig saber què necessitava: el Ben havia entrat a l'habitació amb una safata. A sobre hi havia dues bosses de sang.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: