L'ombra de Kirkwall (I)

Un relat de: Flanagan

Gener de 1939

El tren feia uns sotracs molt incòmodes que m'impedien llegir amb comoditat. A més, el compartiment on ens trobàvem lord Grünholm i jo era molt estret. Ell, però, no tenia cap problema: dormia. Fins aquell moment havia estat molt concentrat en el meu tractat de Genealogia i Heràldica, i no m'havia adonat de com pàl·lid estava aquell home. Durant la nostra primera trobada ja m'havia fixat en què tenia la pell molt blanca, massa fins i tot per ser escocès. I també havia vist que tenia un aspecte pàl·lid, malaltís. En aquell moment havia pensat que el baró estaria passant una mala època, potser a causa del temps, però a mesura que passaven les hores tenia cada cop més la certesa que era un estat permanent.

Vaig decidir imitar-lo i em vaig estirar al petit sofà on estava assegut. Era estret i dur, no hi cabia sencer, de manera que vaig haver de doblegar les cames. Si allò era la "first class" havia tingut molta sort. Com seria, aleshores, la "third"? Suposava que el baró ja ho sabia, i s'havia pogut permetre reservar el compartiment C per a nosaltres. Era un aristòcrata arruïnat, però la poca fortuna que li quedava la gastava com si encara tingués els diners d'abans. De fet els seus problemes econòmics l'havien empès a contractar el Col·legi d'Heralds de Londres, el més prestigiós del món. Lord Grünholm tenia escuts medievals i tapissos molt valuosos que volia vendre per recuperar part de la fortuna d'abans. Ara bé, por poder vendre'ls havien d'estar catalogats i documentats per una autoritat oficial, i era allà on entràvem el Col·legi i jo en joc.

De fet, que em triessin a mi va ser pura casualitat. Feia tres mesos que vivia a Liverpool, investigant els arxius històrics de la ciutat per encàrrec del Col·legi. El dia en què el baró havia acudit a la seu londinenca per sol·licitar l'autenticitat dels seus escuts i tapissos, jo hi havia retornat per un problema administratiu. Resultava que necessitava l'autorització de Mr. Whipple, el meu cap, per consultar uns arxius vetats al públic corrent.

Quan vaig obrir la porta del seu despatx, vaig veure per primer cop al lord, assegut en el seient de visites.
- Perdonin, no volia interrompre...- vaig fer discretament.
Durant un segon, va semblar que el senyor Whipple em faria fora amablement, però se li va encendre la bombeta.
- Endavant, Phileas, endavant. Precisament, baró, aquest jove és el candidat idoni per acompanyar-lo- va dir Whipple.
Durant uns instants, aquell home i jo ens vam mirar amb curiositat mútua. Finalment, ell em va fer una salutació amb el cap.
- Encantat, jo sóc en Phileas Hastings- vaig fer. Tot seguit, vaig recordar-li indirectament al senyor Whipple que ja estava compromès amb una altra qüestió- Jo precisament li venia a demanar...-.
- L'autorització pels papers de Liverpool- va tallar-me en sec, fent una rialleta- Ja li encarregaré a algú altre. Vostè, Phileas, ja fa temps que es mereix l'oportunitat de demostrar que realment val per això. Segui, i li explicaré de què es tracta -.
Al haver sentit allò, lord Grünholm deuria suposar que jo era una mena d'aprenent, i va fer una ganyota. Ignorant-lo, vaig seure a la cadira del seu costat.
- Aquest senyor posseeix, entre altres béns, un castell...- va començar Whipple.
- Li agrairia que s'adrecés a mi amb el títol nobiliari corresponent- va fer secament aquell individu.
Whipple va quedar una mica molest, però va assentir amb el cap en senyal de disculpa.
- Com deia, el baró Grünholm té un castell ple d'escuts d'armes de la Edat Mitjana i alguns tapissos- i aleshores va fer una pausa, buscant les paraules adequades- La delicada situació econòmica del nostre client l'ha obligat a vendre a una casa de subhastes totes aquestes possessions. Ara bé, cal que alguna institució amb reconeixement oficial per part del govern, com ara nosaltres, certifiqui l'autenticitat dels objectes.
- I volen que jo acompanyi aquest senyor fins allà per fer-ho- vaig endevinar.
- Això mateix- va dir lord Grünholm.
- Li aniria bé sortir aquest vespre?- va dir-me en Whipple.
Vaig dubtar.
- Però senyor, què hi ha de la meva feina i del meu pis a Liverpool?
- Com ja li he dit, de la feina s'ocuparà algú altre. Pel que fa al pis, ho recuperarà tot quan torni, naturalment.
Semblava que no tenia alternativa, de manera que em vaig limitar a preguntar:
- I a on es troben, aquests tapissos?
- A l'illa de Kirkwall, al nord d'Escòcia- va contestar-me el baró.
I com és que té propietats allà dalt?- vaig fer, tement una replica per indiscreció.
- Sóc escocès, tot i tenir un cognom d'origen danès. Els meus avantpassats van venir a Escòcia ja fa diverses generacions. Allà hi tinc un petit castell medieval- va dir amb orgull.
Efectivament, tenia un accent clarament escocès. I pel que feia a l'oferta de Mr. Whipple, semblava que no tenia alternativa. Fet i fet, era cert que portava temps esperant una oportunitat com aquella. Si feia una bona feina, podria ser per fi membre de ple dret del Col·legi.
- Molt bé. Que sigui aquest vespre- vaig dir.
Lord Grünholm no va semblar pas content ni alleugerit. Va limitar-se a assentir amb el cap i a dir:
- Entesos. Permeti'm que reservi jo els bitllets de tren. Ens veurem a l'estació de King's Cross a les sis en punt, a la zona de vendes. Va bé?
- Cap problema.
- Perfecte. Ens veiem allà. Passi-ho bé, Mr. Whipple. I gràcies per l'ajuda.
El baró va aixecar-se i va dirigir-se amb aire altiu cap a la porta. Quan ja havia sortit, jo m'esperava una mena de disculpa per part del meu cap. "Em sap greu que tot hagi anat tan ràpid, Hastings", per exemple. Però no.
- Un tipus estrany, oi?-.
- No cal que ho digui- i vaig arrufar les celles- i hauré de conviure amb aquest home en un castell medieval?
- No dramatitzi, Hastings. Estic segur que estarà a l'alçada de les circumstàncies. Ara vagi cap al seu apartament d'aquí i agafi roba d'abric. Allà dalt hi farà molt fred -.

I així havia fet. M'havia tapat amb una manta de llana, però no va fer que el viatge amb tren fos gaire més confortable. Havíem sortit de King's Cross a les set del vespre, i ens dirigíem cap a Dounreay, on agafaríem un vaixell que ens duria a l'illa de Kirkwall.

Segons lord Grünholm, arribaríem a Dounreay a la matinada següent, de manera que vaig intentar dormir una mica. Vaig perdre la noció del temps: no sabria dir si vaig estar trenta minuts o tres hores movent-me d'un cantó a l'altre del sofà.

A vegades ens costa distingir els somnis de la realitat. I aquella nit em va passar una cosa semblant. Vaig dormir, certament, però molt malament. Diria que no vaig aconseguir aclucar l'ull més de deu minuts seguits. Tenia malsons constants. En un, em despertava i uns ulls vermellosos em miraven des de l'altre sofà del compartiment.

***

El viatge cap a l'illa de Kirkwall el vam fer d'una manera que no m'esperava. En comptes de travessar els pocs quilòmetres de mar amb la línia regular de vaixell, el baró va llogar un pescador perquè ens dugués amb el seu iot cap a la zona on es trobava el castell, evitant passar per l'únic poble de l'illa. Van ser dues hores molt agradables, les millors que vaig passar des que havia deixat Liverpool. Sentia la brisa marina intensament, i les gavines seguien la nostra travessia, encuriosides. Lord Grünholm, però, es va passar tota l'estona al camerot.

Vam arribar a una platja solitària a cops de rem. L'illa tenia un aspecte trist i salvatge. Tot eren muntanyes punxegudes, algunes amb la vegetació típica escocesa, herba verda; d'altres, com els penya-segats de vora el mar: completament pelats, sense vegetació, i d'una pedra molt fosca. A més, les onades de la platja anaven a morir a les pedres, no pas a la sorra. Era un paisatge desolador.

Vam agafar el nostre equipatge i ens vam encaminar per un camí empedrat cap al castell. Vaig adonar-me que encara no havia parlat amb aquell home tan misteriós més de dos minuts seguits des de la nostra conversa al despatx de Whipple. Durant el trajecte en tren ell havia dormit tota l'estona, i al pesquer no havia sortit a coberta. Mentre ens dirigíem cap al castell, que encara no havia vist, em sentia veritablement incòmode. Malgrat això, no vaig dir res. Amb un home tan sec, era millor que fos ell qui encetés un tema de conversa, cosa que no havia fet en cap moment.

Després de caminar uns vint minuts i haver-me destrossat els peus perquè no duia un calçat adeqüat per anar per muntanyes, vaig veure la fortalesa. Estava situada al capdamunt d'una muntanyeta, que tenia al cim un terreny força pla. Era l'únic paisatge bonic que vaig veure des que havíem arribat. La muntanya tenia herba ben verda i, just al costat dret de la seva falda, hi havia un petit llac. El castell tenia tres plantes i una torre d'homenatge. A cada planta hi podia veure les finestres enreixades amb ferro. Els totxos de què estava construïda l'edificació es conservaven força bé, malgrat el pas del temps. No era un castell gran i fortificat, ben al contrari. Tenia un aire casolà.

M'havia quedat parat contemplant la vista, i lord Grünholm es va girar.
- Una llegenda que diu que els seguidors de William Wallace, un cop derrotats, van venir a buscar refugi en aquesta illa. Hi ha qui diu, fins i tot, que aquest castell el varen construir ells -.
- És...impressionat - vaig dir bocabadat, mirant el castell.
Per primera vegada, tenia bones perspectives de cara a l'estada que m'esperava en aquell castell. Passar uns dies allà dins m'il·lusionava, encara que fos a soles amb aquell home tan sec.
- Continuem?- va fer el baró.
I vam prosseguir el camí. Vam arribar-hi a través d'un caminet de terra que s'enfilava cap amunt, fins a la porta del castell. Un cop allà, vam girar cap a l'esquerra, vorejant l'edifici. Vam arribar fins a una petita escletxa per on vam accedir a un pati interior. Allà hi havies uns estables buits, sense cavalls. Estaven coberts per un sostre modest, però encara hi tenien palla. Vaig seguir el baró fins a
una petita porta de fusta, que jo suposava que seria la porta del servei o alguna cosa semblant. Pensava que el baró trauria un joc de claus i obriria la porta, perquè estava convençut que estaríem sols. Però algú va obrir la porta des de dintre.









Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: