L'ombra de Kirkwall (II)

Un relat de: Flanagan

Es tractava d'un home baix i mig calb. El poc cabell que tenia estava mal repartit per tot el cap i era d'un color castany greixós, com si fes temps que no es rentés. Portava uns drapalls verdosos i bruts com a vestimenta. A les cames tenia diverses cicatrius en forma de talls. La cara era el més curiós de tot. Tenia un nas exageradament gran i un ull desplaçat cap a les pestanyes de dalt. A part de la deformació, doncs, era borni. Malgrat tot, tenia uns ulls blaus, vertaderament bonics. Els llavis eren molt prims i amb prou feines tenia coll.
- Aquest és el Ben. Té cura de la casa. Ben, aquest senyor es diu Hastings, Phileas Hastings. És el jove que passarà uns dies amb nosaltres pel tema dels tapissos i els escuts, d'acord? Tracta'l bé i fes que se senti com a casa. Ocupa't de les seves maletes.
El Ben no va dir res. Es va limitar a assentir i va marxar per un fosc passadís amb les meves coses. Ja m'estava acostumant que em tractessin amb fredor, però el baró em va dir:
- És mut, però ho comprèn tot i és molt eficient.
- I com es comunica amb ell?
- Molt senzill: jo li parlo, ell escolta i fa el que dic.
- No ha après cap llenguatge de signes?
- És clar que no- va dir ell, com si jo hagués dit una bestiesa.

El baró em va portar fins al rebedor, on hi havia la porta i l'escala principal. Hi tenia una gran catifa amb sanefes i uns lleons daurats representats.
- Sóc un gran col·leccionista de catifes. M'apassionen- em va dir ell, veient que m'havia quedat contemplant el terra.
- Persa?
- La majoria de les que tinc aquí, sí. Però també en tinc alguna del Marroc. I ara, li ensenyaré la seva habitació.
Vam pujar per les escales, passant pel segon pis.
- Aquí és on treballarà vostè. És la biblioteca: una gran col·lecció cultural dels meus avantpassats. Aquesta tarda ja hi podrà accedir.
I vam arribar al tercer pis. Es tractava d'un llarg passadís que, a diferència dels que havia vist fins aleshores, no estava il·luminat amb llum elèctrica, sinó amb espelmes, tot i que en aquell moment no estaven enceses. Em va portar fins a l'última porta de la dreta. Va treure una clau de la seva butxaca i va obrir la porta.
- Endavant.
Era una habitació totalment quadrada, però petita. Hi havia una finestra enreixada a sobre el llit, que era de grandària matrimonial i cobert d'una manta verd fosc. Les meves maletes hi reposaven a sobre. A l'esquerra hi havia un armari de bona fusta envernissada i, a la dreta, un mirall. A prop del llit hi havia un calefactor i una tauleta de nit.
- Espero que sigui del seu gust. Aquí té la clau. Dinarem d'aquí a tres quarts. Aprofiti i instal·li's. Ah! I el bany és la següent porta a l'esquerra.
- Gràcies.
- Fins ara.
Vaig quedar-me un moment dempeus, amb la ment en blanc, però al final vaig reaccionar i vaig posar-me a desfer les maletes i a desar-ho tot a l'armari. Quan vaig acabar, vaig estirar-me al llit a descansar. No em vaig adormir, tot i que de ganes no em faltaven.

***

Havia dinat força bé, malgrat la son i el cansament. I per primera vegada, havia tingut una conversa decent amb el baró: sobre d'on venien els tapissos, des de quan els tenia...totes eren preguntes rutinàries per fer bé la meva feina, però que van servir-me per encetar una conversa amb ell de mínima durada.

Després de l'àpat, lord Grünholm em va dir que havia d'anar al poble a comprar provisions per uns quants dies, i em va "convidar" amablement a començar l'estudi dels escuts i els tapissos. Semblava com si volgués que jo acabés i marxés al més aviat possible.

Aquella tarda vaig iniciar el minuciós estudi dels escuts que, val a dir-ho, eren preciosos. Vaig passar l'estona buscant similituds entre els gravats dels escuts i els que jo tenia catalogats al meu tractat i a altres fonts. El Ben, d'en tant en tant, em portava alguna tassa de te, cosa que jo li agraïa. Ell, però, semblava que no em sentís.

El baró va arribar cap a les sis, i vaig lamentar que en aquell moment estigués fent una pausa. M'havia assegut vora la finestra a escoltar la ràdio. La possibilitat que Alemanya ataqués era cada cop més probable. Afortunadament, l'home no em va retreure que no estigués treballant, sinó que es va interessar per les notícies.
- Alguna notícia interessant?
- No, però la tensió augmenta cada cop més. Alemanya sembla disposada a envair Polònia.
- Hitler, noi, Hitler. No culparem un país sencer de les intencions d'un home i els seus col·laboradors, oi?
- Suposo que no.
- Total, esperem que no passi. Si hi torna a haver guerra, crec que aquesta vegada els aliats perdrien.
- Això pensa?
- Sí. A la Gran Bretanya la veig preparada, però els francesos...ai d'aquells. A part que no els tinc gaire simpatia, per mi, els francesos només poden ser amfitrions d'una invasió- va dir amb ironia.

I durant una estona vam estar conversant animosament sobre un possible conflicte. Després li vaig ensenyar les meves primeres recerques sobre els escuts que havia estudiat fins aleshores. No va semblar gaire interessat, però almenys li vaig demostrar que havia treballat de valent. D'alguna manera, la presència d'aquell home m'incitava a treballar fins al límit per enllestir com més aviat millor.

***

Normalment em dutxava pel matí, però aquella nit em trobava tan cansat que vaig decidir fer-ho havent sopar, just abans d'anar a dormir. Estava a punt de tancar l'aigua quan vaig veure una cosa que em va espantar: una taca de sang incrustada a la banyera, al costat dels meus peus. Al ajupir-me, vaig adonar-me que feia poca estona que hi era perquè no s'havia assecat del tot, i sabia que el baró hi havia estat just abans que jo.

Vaig posar-me el barnús ràpidament i vaig anar de dret cap a la seva habitació, situada també al passadís de les espelmes. Vaig picar tímidament a la porta. Res. Al cap d'uns segons ho tornava a intentar amb el mateix resultat.
- Baró Günholm, és aquí dins?
Però ell no contestava...o no volia contestar. Em vaig començar a espantar de debò. On era, el baró? I per què hi havia taques de sang a la banyera? Vaig anar a la meva habitació i em vaig posar la roba de dormir. Volia baixar a baix per saber si es trobava bé i em donés explicacions, si és que realment estava allà.

S'acostava una gran tempesta. Mentre em vestia, vaig poder veure que començava a ploure i a l'horitzó es veien els llampecs. De moment, els trons encara no se sentien.

Vaig afanyar-me a baixar al rebedor. En un moment, tot el castell havia assolit un aspecte tètric. Tot era fosc i no s'hi sentia res. A banda del passadís de les espelmes, semblava que el castell no tenia llum. La tempesta, potser? El cas era que amb prou feines m'hi veia. Els llampecs que es produïen d'en tant en tant m'ajudaven a moure'm entre la foscor.

Caminava sense saber on anava. Què volia fer, o què calia fer? Trobar el baró. La cuina i el menjador estaven deserts, de manera que vaig dirigir-me a l'habitació del Ben, que estava en aquella planta. Segons m'havia dit el baró, la seva habitació es trobava al costat de la dels mals endreços. Vaig anar per un passadís que tenia dues portes al final. M'anava recolzant a les parets, que eren fredes, molt fredes. Vaig suposar que en aquella part de la casa no hi havia calefacció.

Un llampec em va ensenyar que una de les portes, la de la dreta, tenia diverses ratllades a la porta. A més, just al costat hi havia un escombra. Vaig descartar aquella porta i vaig anar fins a la següent, la que tenia just al davant. Toc, toc. I res. Un altre cop. I més silenci. El Ben tampoc hi era. Aquella vegada, però, vaig decidir-me a intentar obrir la porta. Tot i que el Ben em provocava una mica de fàstic, no li tenia tant respecte com al baró. Però la porta no s'obria. Estaria dormint? Amb aquells llampecs, ho dubtava.

Em vaig començar a espantar de debò. Em creia sol, en un castell fosc i totalment aïllat. I a sobre, plovia a bots i barrals. Suposo que va ser la por o la desesperació la que em va impulsar a intentar obrir amb insistència la porta del Ben. Però no hi havia manera. Com un acte reflex, vaig intentar obrir la porta dels mals endreços, pensant que també estaria tancada. Aquella sí que va obrir-se.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: