El plat de llenties

Un relat de: Flanagan

- Ja que ets aquí, fes-me el favor de portar-li aquest plat de llenties- l'Anciana em va mostrar un plat ple a vessar que treia fum.
- Es refereix a l'estranger que no parla la nostra llengua?- vaig dir.
- Exactament.
- Pensava que ja era mort.
- Doncs no.
Quan anava a agafar el plat, vaig veure que en una de les vores hi havia una fulla que desprenia una olor resinosa.
- És llentiscle?
- Sí.
- Sap que no m'agrada aquesta olor- vaig dir molest.
- A ell sí.
- No l'hi pot portar algú altre?
- Sí, però jo t'ho demano a tu. Si tan bé t'han educat a Roma, no remuguis.

Directa, com sempre. I tenia tota la raó. Aquella vella, a qui sempre havia anomenat "Anciana", m'havia acollit des de la mort dels pares i m'havia animat a completar els meus estudis a la mateixa Roma.

Era la persona més respectada de Tomos. Amb la meva marxa, ella es va convertir en la tutora del primer noi que estudiava a la capital imperial, i allò encara li va donar més prestigi. Hi havia fins i tot qui la considerava una autèntica sibil·la.

Vaig agafar el plat.
- On és?
- A la casa de camp, al peu del turó. Igual que quan vas marxar- va contestar-me l'Anciana.

Malgrat trobar-se a la perifèria de l'imperi, a la costa occidental del Mar Negre, Tomos era un poblet que no havia perdut el seu encant, tot i l'arribada dels romans. Mentre caminava pel poble, veia que res havia canviat.

Ell també seguia igual que temps enrere, amb el seu bastó i assegut al banc del jardí, prenent la fresca de la vesprada, contemplant centellejar els estels.
- Caram, el jovenet. Veig que has tornat, decidit a mantenir la tradició de portar-me aquestes delicioses llenties?- va dir-me en llatí, contemplant l'horitzó.
- Podríem dir que sí- vaig fer en la seva llengua.
Ell va mirar-me fixament.
- Veig que has après a parlar la meva llengua. Millor. Estava cansat de torturar-te amb monòlegs que no comprenies.
- Alguna cosa sí que entenia.
- Com?
- Pels gestos, i la seva mirada.
- I què hi veies?
- Planys i nostàlgia.
- Veig que no ets estúpid.
- No, sóc magistrat.
- Enhorabona- va dir ell.
I vam restar uns minuts en silenci, mentre ell engolia les llenties.
- De totes maneres, la vostra actitud té justificació, veritat?
- Cada acció que l'home fa està justificada.
- Un exili, potser?- em vaig atrevir a dir.
Després d'un breu silenci, va dir:
- Com et dius, xicot?
- Argastus.
- Jo em dic Publi Ovidi Nasó- va dir-me, somrient.


Comentaris

  • Molt...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 17-09-2008 | Valoració: 10

    ...bona reflexió i història.


    Sergi

  • gypsy | 29-09-2007 | Valoració: 10

    planys i nostàlgia indestriables del mot exili.
    Vaig participar també en el repte de Roma i aquest relat em va semblar diferent, amb un enfoc molt proper, gairebé íntim, sense parafernalia sobrera, sense res més que l'estrictament necessari per poder comprendre el que s'explicava.
    M'agraden el textos on no tot és mastegat per al lector, quan queda oberts en alguna escletxa. A mi aquest teu, em va semblar això, un text molt intel·ligent on deixes espai per al lector.


    una abraçada!

  • Arbequina | 29-09-2007

    Suposo que la llengua en la que fas parlar a Ovidi és la de la tristesa i a desolació que l'exili li produïa... o no ho he entès.
    Tanmateix, el relat m'ha agradat força, tot i les seves reduïdes dimensions.

    Una salutació.

    Arbequina.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: