El cec de la cel·la

Buida, inexpressiva. Així era la seva mirada. Cada vegada que obrien la cel·la i ell entrava, s'asseia al seu racó preferit (que era la cantonada on guardava el seu coixí, no pas el matalàs de la llitera) i m'observava d'aquella manera.

Ja feia 3 setmanes que convivia amb aquell cec. I cada dia, després de la dutxa del matí, feia el mateix: asseure's al coixí, i mirar-me. No hi veia, però no sé com sempre sabia on era jo. Al final, se'n cansava i s'estirava a la llitera. A mi m'inquietava força, és clar, però sabia que en una setmana m'esperava la sortida d'aquell lloc, i no veuria més aquell cec tan estrany. Això sí, enyoraria la cel·la.

Estàvem al pavelló de màxima seguretat. Jo no havia comès cap assassinat cruent, ni molt menys. Va ser un accident, crec recordar. Quan portes tant temps allà oblides què vas fer exactament. Ara bé, el que havia fet el cec perquè el fiquessin a la presó m'era ben igual. M'interessava més per què l'havien traslladat des de la zona de mínima seguretat cap al meu pavelló. Alguna baralla, potser? Fos com fos, aquell invident era inexpressiu. S'ajudava del bastó per caminar i recolzar-se, perquè a més de cec era vell. Menjava sol, es dutxava apartat de tothom, i durant els esbarjos s'asseia en un racó i cantava a sota veu una cançó per a nadons.

Dos dies abans de la meva anhelada marxa em feien mal els malucs i l'esquena. Em passava el mateix des de feia dies: m'aixecava amb aquell dolor, a mesura que passava el dia se'm calmava i m'anava a dormir. Però al matí següent el dolor s'havia accentuat de sobte.
Sabent que dintre de poc marxava, no em va fer gens de cosa parlar amb el cec per primer i últim cop.
- Per què et van traslladar en aquest pavelló?
Per primer cop, els nostres ulls van coincidir més d'un segon.
- Vaig violar el meu company de cel·la- la grisor dels seus ulls no li va impedir somriure obertament, com mai ho havia fet.