Cartes des de Pegasus

A milions d'anys llum de la Terra, a la galàxia Pegasus...

- I com m'he de posar?
- Doncs normal, no ho sé. T'asseus normal, mires cap a la camera, i parles amb naturalitat.
- Si és clar, per a tu és molt fàcil. No has de dir adéu per sempre.
- Perdona, jo he de gravar a totes les persones de la base, més el meu missatge, que suposo que serà semblant al de tots.
En Tom va remugar un moment, però finalment va callar.
- Bé, cada persona té un quart d'hora per gravar el seu missatge personal. Procura no passar-te del temps, d'acord?
- Total, pel que he de dir...no crec que m'hi estigui gaire estona. Un missatge d'adéu per la meva família.
- Escolta, no tot està perdut...sé que és difícil, realment difícil, que guanyem. Però l'últim que es perd és l'esperança.
En Tom va assentir resignadament. Va donar un cop d'ull a l'habitació. Era la seva, però mai se l'havia mirada amb tanta estima com fins ara des que havien arribat al planeta, feia gairebé un any. Potser era perquè sabia que el final podia estar molt pròxim. S'enfrontarien a un enemic terrible i implacable d'aquí a uns dies. Venien, tothom ho sabia.
El marbre del terra era negre i especialment llis. I, de fet, no era exactament marbre. Era un material no terrestre, estrany. Igual que les parets, però aquestes tenien els cristalls de llum per il·luminar l'habitació. Malgrat que sabia que era una estança que feia milers d'anys havia estat habitada per algú altre, la sentia ben seva. Aquells últims mesos havia estat el seu sanctasantòrum, el seu santuari de relax per calmar les emocions tan fortes que havia estat vivint. Mai hauria pensat que viatjaria per les estrelles, a un altre planeta. I encara menys que trobaria, juntament amb la resta de l'expedició, aquella fantàstica ciutat abandonada per antics avantpassats seus, feia ja milers d'anys.
- Escolta...Àlek...et fa res que ho gravi jo sol?
- I ara, no ets el primer que m'ho demana. T'espero a fora, d'acord?- va fer el rus.
- Gràcies.
En Tom es va quedar sol. Es va quedar un minut mirant al buit. Finalment, va prémer "record" i es va asseure al tamboret. Va inspirar suaument.
"Hola família!- va intentar semblar content- Com va tot per allà? Jo estic molt, molt lluny de casa. Però estic bé, encara que us trobo a faltar. Aquí on sóc tot és una mica estrany, és un lloc diferent de tots els que mai havia estat. Però ja fa temps que hi sóc, i li he començat a agafar el gust. Però - va inspirar -preferiria estar amb vosaltres a casa... Ara bé, aquest viatge m'està canviant la vida...Estic veient coses que ningú mai ha vist. Algunes de bones, d'altres de dolentes... - mentre deia això, pensava en la imminent amenaça que s'acostava, i es va estremir -Però tots els riscos estan valent la pena, us ho asseguro. He conegut gent molt agradable, gent de tots els racons de la Terra. Gent experta en tots els camps de la ciència i del saber, persones que han fet d'aquest lloc on estem un lloc digne per viure. Amb ells comparteixo pors i amistat, però no puc compartir-hi l'amor que sento per vosaltres. Se'm fa dur ser lluny de casa".
Tom va abaixar un moment el cap, contraient els ulls per tal de no plorar.
"Us envio aquest missatge perquè no sé si tornaré. Jo desitjo que sí, però no us ho puc assegurar. Leela, fes-me un favor i que els nens se'n vagin una estona mentre mires això tu sola...- Tom va fer una pausa - T'estim, ho saps de sobres...i vull que sàpigues que si necessites omplir el buit que t'he fet ho entendré perfectament. Però...des d'aquí...que sàpigues que penso en tu cada dia - no podia contenir-se més i se li escapaven les llàgrimes...- cuida't molt d'acord? Digues-li a en Chris que segueixi amb el beisbol, que arribarà lluny...i que pensi que sempre l'estaré mirant des de les grades del camp, o almenys això m'agradaria...I a la Jana...dóna-li un gran petó de part meva. Adéu, cuideu-vos."
Va apagar l'aparell. Li havia quedat massa cursi? Suposo...però era un missatge d'adéu...tampoc sabia com fer-ho. En fi, era el que hi havia. Va sortir al passadís.
- Àlek, ja estic- va fer.
- Molt bé. Vaig a recollir-lo.
- En McKay ha aconseguit augmentar l'amplada de banda, no?
- Exacte. Ara podem gravar més minuts cada persona, més la informació vital de la expedició. La doctora Weir s‘encarrega d'aquesta última part.. La sonda amb les dades arribarà a la Terra en una setmana.
En Tom va mirar l'Àlek fixament.
- No et gravaràs?
- Em sembla que m'ho he repensat. No ho faré- davant la cara de desesperació d'en Tom es va afanyar a dir- és que no tinc a ningú...bé, sí, la mare...però està en una residència amb Alzeihmer...quan vam marxar de la Terra ja no em reconeixia. Va ser això, en part, la causa per la qual em vaig presentar voluntari.
Fugir no era la millor manera d'esquivar els problemes, pensava Tom; però es va limitar a dir:
- Ah, no ho sabia...
- Què havies de saber...tranquil. Bé, ens veiem després. Ah, i d'aquí a mitja hora tenim reunió amb en McKay, el coronel i la Weir. Parlarem del pla de defensa.
A en Tom el que menys li venia de gust en aquell moment era preparar-se per el moment definitiu, però no veia cap altra opció.
- Mitja hora? Bé, d'acord. Ens veiem després.
Just quan es començava a caminar, Tom es va tombar
- Àlek! De debò creus que tenim alguna esperança?
El rus va fer una cara de circumstàncies.
- Sincerament, no t'ho sé dir...Fins després.

***

Faltaven deu minuts per la reunió, i en Tom estava al balcó de sempre. Li agrada aquell lloc. Ample, tranquil i amb una vista imponent: una immensitat blava, el mar. Es notava que era una avinguda per on els antics habitants de la ciutat solien passejar: bones vistes i uns bancs per seure. Per sort per a Tom, cap membre de l'expedició freqüentava aquell lloc. S'hi havia passat moltes hores sol, contemplant la immensitat de l'oceà.
- Veig que no sóc l'única en venir aquí.
- Elizabeth, hola- va fer Tom- Tu també véns aquí?
- Sí, m'agrada molt aquest lloc. S'hi està molt tranquil.
- I tant...
Va haver-hi un silenci incòmode. Ella mirava la immensitat de l'oceà amb una estranya serenitat, i ell la mirava a ella. La trobava bonica, molt. Li encantaven els seus cabells negres, llisos i curts, a l'altura del coll. A part que era molt, però que molt intel·ligent. Durant tot aquell temps, havia estat una bona líder, malgrat el que diguessin algunes persones.
- Has gravat el missatge per a la família?- va fer ella.
- Sí, fa una estona...i tu?
- També, fa tot just deu minuts he acabat d'enregistrar els missatges de condol per a les famílies dels morts que hi han hagut aquests mesos.
- Vaja...deu haver estat dur...
- Sí, molt - va dir secament, i va afegir- Qui hauria dit que em convertiria en la líder d'una expedició més militar que científica?
Tom va somriure.
- Bé...no has pogut triar. No sabíem què passaria quan vindríem aquí. Si et serveix, crec que has estat a l'altura de les circumstàncies.
- No tothom pensa el mateix- va dir ella amb un somriure franc.
- Això és igual. Mai podràs agradar a tothom. Ningú pot fer-ho.
- Potser tens raó - va dir mirant-lo als ulls. Va fer una pausa i va afegir- T'espera algú a la Terra?
- La dona i dos fills. I a tu?
- El marit, tot i que quan vaig marxar la cosa no anava bé. I no es va prendre gens bé la meva marxa.- va dir amb resignació.
- Vaja, em sap greu...- va fer Tom- Espero que s'arreglin les coses.
- Primer, n'hem de sortir vius d'aquesta, no creus?
No ho havia volgut dir, però Tom sabia que ella tenia raó.
- Tens por, Elizabeth?
- No t'ho sé dir. Suposo que sí. Tothom té por a morir, no?
- Si es té alguna cosa perdre, sí.
- Com és el cas de la majoria de nosaltres- va dir ella amb tristesa.
I es va repenjar en una barana, mirant cap a baix. Tom sabia que ho estava passant malament: ells venien, tothom estava en perill, i ella era la responsable de l'expedició. Va acostar-se per darrere i, sense saber ben bé per què, només que ella ho necessitava, li fa agafar la mà. Ella no li rebutjà. Es miraren indicant-se suport mutu, i van seguir contemplant l'oceà.

***

A milions de milions de quilòmetres, a la Terra, la Leela eixugava el gelat que a la Jana se li havia caigut a la falda. Estaven a les grades del camp de beisbol, on en Chris estava fent de batejador en aquell moment. Just quan la Leela havia eixugat la boqueta a la seva filla, va arribar l'Ethan.
- Hola, amor. Com li va a en Chris?
- Força bé! Ha fet dues voltes senceres. I a tu què? Com t'ha anat?
- De meravella. Ja tenim reservada l'Església. D'aquí a dos mesos.
- Com t'estimo...
- I jo a tu.
Just en aquell moment, en Chris batejava un altre cop a la graderia, donant una altra volta sencera al camp.