Com sempre!

Un relat de: Flanagan

Un xisclet meu. Com sempre.
- Què cony significa, això?!
- Què passaa?- va fer la meva dona, des del rebedor.
- Acabo d'obrir la carta del rebut del telèfon! Això és indignant!
- Per quèe?- va cridar ella, en un to que no mostrava gens d'interès. Com sempre.
- Com que per què?! La factura és desorbitada.
La Mari seguia a la seva. Com sempre.
- Però estàs segur que ÉS la factura del telèfon?
Apa! Una altra pregunta de les seves. Com sempre. Quan estava enfeinada en alguna cosa no parava gaire atenció, i feia preguntes que em posaven molt nerviós. Tot i així, li contestava. Com sempre!
- Però per qui em prens? Per un imbècil? I és clar que sí!! Té el remitent de la companyia. No porta segell i és de franqueig pagat! Així s'envien els rebuts, Mari!!
Finalment. El soroll de les sabatilles arrossegant-se pel terra m'indicava que venia.
- Aviam- va fer ella, posant-se les ulleres bifocals.
Llegia lentament, com sempre. Guiava la seva lectura amb el dit índex d'una mà. I això que eren números.
- Què?- vaig dir, impacient- Ho veus?
- Espera...
- Aquí, Mari, aquí!!
Un moment de silenci. Li costava, com sempre.
- Ai carat. Tens raó. Això no és normal...
- I fixa't en aquest número. Surt no sé quantes vegades! Jo no hi he trucat pas. I tu?
- No, no. Jo tampoc...
Quedava clar, doncs. Almenys per mi. Només quedava un culpable. Una. La nostra filla. Com sempre.
- Piliii! Piliii!! Baixa aquí de seguida!- vaig cridar.
Tenia catorze anys.
- Què passa?- va fer una veu aguda.
- Que baixis, et dic!
- M'estic dutxant!
- Doncs espavila!
Cinc minuts, vam estar esperant. Jo anava d'una banda a l'altra del saló. La Mari estava asseguda, llegint tranquil·lament. Com sempre.
La nostra filla va venir feta una fúria. Com sempre.
- Què cony passa, papa?
- Filla, parla bé...- va dir la Mari, amb veu melosa.
Com sempre! La Mari feia de bona i jo de dolent.
- Es pot saber per què truques tant a aquest número de telèfon? Tenim una factura que amb prou feines podrem pagar!
Va agafar bruscament el full i se'l va mirar. Va empal·lidir un moment però quan va aixecar el cap va mirar-me amb serenor.
- Jo no hi he trucat pas.
La Mari va intervenir.
- Filla, no has de dir mentides. És el teu nòvio? Si és així, no ens enfadarem- continuava amb aquella veu d'angelet.
Alarma a dins el meu cap. Com sempre.
- Com?? Que ja surts amb nois? Però si no tens l'edat, encara!
- Yuri, carinyet, a la seva edat ja ho fan. I a mi ja m'agrada. Així es distreu...
- No! No té l'edat! Ni de lluny! Els nois de quinze anys només busquen una cosa!
- Ai, què dius! Quina cosa, Yuri?
Apa, una altra de les seves preguntes estúpides. Com sempre!
- Sexe! Follar!- va xisclar la Pili.
- Prou Pili! No diguis paraulotes! I deixaràs de trucar tant per telèfon. Millor: deixaràs de veure aquest noi.
- Papa! No pots fer això- va protestar la meva filla.
- Sí que puc! Sempre portes problemes a casa. Com sempre, com sempre, COM SEMPRE!!
La cara d'ira de la Pili es va transformar en una rialla estrident.
- Que no te n'adones, papa? Ets un estressat i un histèric. I tens un tic verbal- i va fer, imitant-me- Com sempre, com sempre, com sempre!! I tu, mare, sempre estàs a la lluna! No us suporto!
Dit això, va marxar per la porta.
Em vaig quedar palplantat, incrèdul. Allò no era com sempre...
La Mari estava mig somrient, mirant el capvespre per la finestra amb una mirada buida.
- Molt bé. Tu no diràs o faràs res. Com sempre! Ja m'encarrego jo d'aquest assumpte. Trucaré al "jambo" aquest i li diré quatre coses ben dites.
Vaig marcar per telèfon el número que sortia al rebut.
Una veu femenina, atractiva i profunda em va contestar:
- Benvingut al servei d'atenció telefònica per a drogodependents. En què el puc atendre?

Comentaris

  • una rutina...[Ofensiu]
    nichs | 14-04-2011

    ...repetitiva i pesada que el "com sempre" obliga a fer un esforç per seguir el ritme... fins que al final, reps una estocada inesperada i se't trenquen els esquemes en mil bocins.

    Ha estat una grata sorpresa que amb això em recordis que a vegades, rera els tòpics hi ha sorpreses amagades... encara que aquesta no fos precisament "bona".

    Una abraçada de la teva lectora, potolet! :)

  • que la barca no s' enfonsi.[Ofensiu]
    Avet_blau | 23-09-2008 | Valoració: 10

    ben real ,
    com el final...autèntic.
    el dia a dia de l'adolescència,dura.
    La fugida simbolica del niu dels pares,
    l' atac guerriller a la vida de casa,
    una lluita constant,
    perque la barca no s' enfonsi,
    i els pares no enmalalteixin...

    Avet

  • trist però real[Ofensiu]
    gore_cat | 23-09-2008

    un final xocant!
    la cruel realitat es q actualment falta molta comunicació en l'àmbit familiar i cada cop va a més... i representa més important una factura telefònica que la filla..



    salut!

  • una porta[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 23-09-2008 | Valoració: 10

    Com sempre és una porta a altres alternatives i també amb les filles i fills. Molt bona descripció.

  • EI! que m'ha agradat molt![Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 21-09-2008 | Valoració: 10

    Uns pares a la llunya, una filla amb molts problemes i una factura que sembla valer més que una vida, que la vida d'una filla... Potser que no veiem el que tenim a casa? Potser que els calers ho maneguin tot? Hi tant!!!

  • molt bo[Ofensiu]
    pereneri | 21-09-2008 | Valoració: 10

    molt bo i molt bo. M'ha agradat força. Està molt ben escrit, crec que encertes el to i que poses el dit a la nafra. Les (in)comunicacions familiars i generacionals són un tema que m'atrau força i aquí, en poques ratlles, encetes el meló d'un assumpte molt més real i pròxim que no sembla per a moltes famílies d'avui i de sempre. Molt ben portat fins al final, molt ben descrits els personatges amb quatre traços, i un final que obliga el lector a reflexionar i a fer-se preguntes.

    No et coneixia. Miraré de llegir els altres treballs teus d'aquí. No és fàcil, perquè tinc poc temps i aquí hi ha molta gent valuosa... En fi, et poso a la llista.

    (Jo també vaig estudiar periodisme, fa anys. Després, he fet altres coses.)

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: