Malgrat que he deixat d’estimar-me, no t’odio

Malgrat que he deixat d’estimar-me, no t’odio,
no sento temor a sentir compassió,
ni a manllevar l’odi que em corromp.

Tampoc sé què s’abraona sobre la reprensió
de dir que em sento indisponible per dissimular
allò que em costa tant d’expressar-te.

Després de divagar durant hores,
en un dia rúfol, estenc la mà a la música blana
I em vanto de ser sensible a la causa.

Entremig de tanta floritura heterogènia
em resulta contrariant resumir el patiment
de silencis escabrosos i veus latents.

Quan el lament tergiversa la lluminositat
de la teva mirada afecta de supèrbia
em sento defallir d’amor subjugat a morir.

Com sento, llavors, el glatir del teu cor distant,
mentre es dibuixa en el meu imaginari un discurs
d’amorosida eloqüència?

Sense més dilació acoloreixo les idees
per sentir-me proper al caliu de la invitació,
agradosa invitació a conversar desperts.

Així és com enraono sobre l’odi que m’ennuega,
i així és com refresco l’amor mig endormiscat
que tempteja l’auge d’una nova generació.

Malgrat que tinc baixa l’autoestima, no et retrec res,
perquè no és moment de retrets,
sinó de combatre el patiment de la teva absència.